El pallasso (culpa)

Entrà a l'habitació del seu avi a les palpentes, ben arrambada a la paret. Es va atansar més i més fins a quedar justament davant del capçal del llit. En una maniobra majestuosa, es deixà anar, s'aguantà dempeus i es va agafar de la mà de l'avi, que es despertà sobtadament. Començà a ploriquejar.
- Marina, però què tens?
A l'exterior, en Valent bordava amb força. Ja en devia haver fet una de les seves.
S'incorporà i segué a la vora del matalàs. La prengué per les aixelles i la va fer seure a la seva cuixa. Havia deixat de plorar, però singlotava profundament. Les seves galtes rodones i blanques havien pres un color rogenc, i tenia els tan ulls inflats a causa dels plors que ni tan sols es podia detectar la verdor profunda dels seus iris. Tenia les mans tacades de pintura vermella i els seus cabells rossos i recargolats campaven al seu aire; un ble li moria a la comissura del llavis.
L'avi l'hi enretirà i mira d'eixugar-li les llàgrimes amb els polzes, que eren tan grans com les orelles de la seva néta.
- Marina, explica-ho al iaio... Has pres mal? -li apujà la faldilla i comprovà que no tingués els genolls pelats -. No tens res, que no ho veus?
La seva néta alçà la mirada i obrí tant com pogué els ulls, observant amb un posat estrany la figura que tenia al davant.
- El bup-bup... -balbejà.
- En Valent? Casumdena! Coi de gos! -mentre ho deia, s'aixecà com un ressort i la deixà asseguda al llit.

Baixà a cuita-corrents a la planta inferior i sortí al jardí. De seguida percebé una taca blanca. S'havia amagat darrere un arbust. Espantat, l'animal mirà de fugir tot sortint corrents cap a la dreta, però l'home l'engrapà pel coll. Un cop el tingué al davant, no pogué evitar deixar anar una rialla.

La Marina li havia fet un nas de pallasso.