El mussol i la lluna

Ja feia molt de temps que s'havia quedat sol... sol com un mussol (i mai tan ben dit). Instal·lat en aquella branca d'aquell solitari arbre no tenia res més a fer que passar la nit contemplant la lluna al mig del llac. I rememorava una i una altra vegada els bons temps, aquells en què volava pel bosc amb el seus pares i els seus germans, i jugaven espantant a les caderneres i a les orenetes. I empaitaven a les bandades de mosquits i de tota mena d'insectes mirant qui aconseguia menjar-se els més grossos. Udolant a altres mussols desconeguts que els contestaven de la llunyania. I quan ja no podien més es col·locaven en formació damunt la branca més llarga de l'arbre més gran i s'adormien mirant aquella llum al mig del llac. A vegades tenia la forma d'un immens bec lluminós, a vegades era com una gran fulla d'olivera, i altres era completament rodona, que era quan més els agradava. Aquella claror ondulant tenia un efecte sedant per a ell i la seva família. Tenia alguna cosa de màgic, com si el secret de totes les coses fos allà, com si la vida mateixa emanés d'aquella resplendor enmig de la nit.
Però ja feia molt de temps que els seus pares havien mort a mans d'uns éssers sense ales i que caminaven dreçats d'amunt de dues potes. Aquells mateixos éssers mesquins foren els qui tallaren i s'enduren tots els arbres fins a deixar únicament aquell en què ara s'estava.
Els germans que havien sobreviscut, ja feia temps se n'havien anat per buscar un altre bosc per viure. Van insistir en que els acompanyés, però ell no va voler allunyar-se de la llum màgica del llac. Sabia però, que havien fracassat en l'intent de buscar un indret millor, ja que cap d'ells va tornar per buscar-lo, tal i com li varen prometre.
I ara només quedava ell, i l'únic que podia fer era caçar algun mosquit escadusser i raquític i esperar la nit per enlluernar-se amb la llum del llac. Mentre la tingués a ella podria suportar-ho tot.
Però un dia vingueren els éssers de dues potes i col·locaren una gran filera de pedres buides de dins, que anaven a parar al llac. Poc desprès, d'aquelles pedres en començà a brollar una escuma blanquinosa i pudent que s'anà escampant per d'amunt de l'aigua. A poc a poc, aquella brutícia anà encerclant la seva llum, fins que una nit la va engolir del tot.
El pobre mussol es posà a volar desesperadament damunt del llac intentant albirar algun bri de la màgica claror. I en no veure cap rastre d'ella, va iniciar un vol en picat capbussant-se al llac per retrobar-la. I ja no en sortí mai més.