BEATES

Un relat de: Zacarias


La Montserrat i la Pepeta eren clientes fidels (i mai tan ben dit) de tots els actes religiosos que es feien al poble. Ferventes seguidores de la Mare de Déu del Socós a qui veneraven amb una especial devoció i a la qual confiaven totes les seves inquietuts i angoixes.
La seva religiositat però, era l'únic que tenien en comú, ja que varen assumir a l'ensems el catolicisme i el seu paper a la societat durant la seva estada com a alumnes del col.legi de les Monges. Allà cada dia passaven el rosari, la Montserrat asseguda al primer banc com a filla d'un important cap local d'una important empresa estatal i la Pepeta a la última fila com a filla d'un no ningú . Les monges li recordaven constantment el favor que li feien en deixar-la educar-se entre aquelles parets, favor que havia d'agrair amb oració a la Mare de Déu... i escombrant la classe i fent tots els encàrrecs que li manessin.
És per això que encara que formalment es presentaven l'una a l'altra com a "amigues", la seva relació no passava d'unes quantes frases de cortesia quan la situació ho feia inevitable. Encara que gairebé sempre la seva salutació es limitava a una aixecada de cap esbossant un somriure que gairebé es podria definir com de fàstic amb la testa alta i un lleu aixecament de celles per part de la Montserrat, i d'uns cops de cap repetits i exagerats identificatius d'aquell que se sent agraït només pel fet de que els altres es donin compte de que existeix per part de la Pepeta.
Aquell dia, totes dues es quedaren desprès del rosari, la Montserrat a la primera fila i la Pepeta a la última. Això volia dir que totes dues tenien una petició important per fer a la Verge. La Montserrat va mirar de cua d'ull cap endarrere i va fer un gest d'enuig; no li agradava compartir l'atenció de la Mare de Déu amb ningú, però la seva situació era desesperada i necessitava el seu ajut amb urgència. Per tant, desprès de fer el senyal de la creu i d'agenollar-se d'amunt del mocador que havia col.locat amb molta cura al reclinatori, va aixecar els ulls cap a la figura de la Verge del Socós i va iniciar la seva demanda:
- Mare amantíssima, Senyora dels desvalguts, demano el vostre ajut per superar aquest mal tràngol que estem passant a casa. Com vostè ja sap, el meu home va tenir la caparrada de canviar-se el cotxe quan va veure que uns gitanos del poble tenien un BMW gairebé igual que el seu, ja sabeu que és com un nen !, però en el fons no té pas cap mala intenció.. El problema és que encara estem pagant l'apartament de Salou, i amb tot això ens hem quedat escurats i gairebé ni ens arriben per anar de vacances. Ja sé que no fa gaire, i una vegada més, vau tenir el detall d'actuar a favor nostre en la reqüalificació d'aquells terrenys atenent la meva petició. Però vos també sabeu que sóc bastant generosa amb totes les col.lectes de la parròquia... al sopar de la fam, per exemple, sóc la primera de comprar l'entrepà, i això ni me'l menjo! I a la tómbola sóc la que més hi col.labora, i miri que donen cada enredo que deu ni do!. I també li vull fer notar que no falto a cap professó ni a cap vetlla. És per això que goso demanar-li que intercedeixi a favor meu i que miri de que ens toqui la rifa. De ben segur que estarà d'acord amb mi que és millor que toqui a un bon cristià que no pas a algun pecador descregut.
Mentrestant, a la última fila de la capella, la Pepeta estava agenollada i amb els dits entrellaçats damunt del cap que tenia recolzat al respatller del banc del davant:
- Jo ja no sé que fer, Mare meva: sempre li estaré agraïda per haver-me donat aquests dos fills que tinc que són l'alegria de la meva vida. No m'he queixat mai d'haver de fregar terres de sol a sol per poder-los pujar amb una mica de dignitat, ni del poc ajut que rebo del meu home, sempre amb l'ampolla als llavis. És un preu ben petit comparat amb totes les alegries que em donen els meus dos "sols". Però ahir em va telefonar el metge dient-me que hi anés que ja tenia els resultats d'aquells anàlisis... i em va dir que aquelles punxades de la panxa eren el presagi d'um mal dolent i que m'estic morint!.
Vostè em dirà que he d'acceptar el que el Senyor em tingui reservat, però jo no em queixo pas per mi, de bon grat me n'aniria amb Vos ara mateix ; Però què serà dels meus fills? Qui en tindrà cura? ...no s'enfadi, però li demano que em deixi viure fins saber que els meus pobres fills puguin valdre's per ells mateixos.
Segur que molts de vosaltres pensareu que tant la Pepeta com al Montserrat esperaven massa de la gràcia divina i que, en tot cas, la Mare de Déu del Socós no hi és per anar fent favors a la gent...doncs us equivoqueu ! Totes dues varen poder comprovar com la Verge les havia escoltat: A la Pepeta la va anar a veure el metge aquell mateix dia demanant-li disculpes per un error que hi havia hagut al laboratori confonent la seva mostra de sang amb la d'una altra pacient, i li va dir que el que tenia realmnet era només una sobrecàrrega muscular a conseqüencia de la seva feina. I a la Montserrat li van tocar un bon grapat de milions a la loteira. Llàstima que en va poder gaudir durant molt poc temps; Va començar a notar unes punxades molt fortes al ventre i al cap de tres mesos es feia el seu enterrament.








Comentaris

  • mhan fet divertir [Ofensiu]
    Valentí Valent | 19-02-2006

    a mi les beates no magraden pero aquestes mhan fet divertir i se deixen llegir facilment,
    el final esta molt be perque cadascuna te el que es mereix i la justicia divina sha de repartir tal com toca per ser justa
    Valenti Valent

  • L'últim plec...[Ofensiu]
    Unaquimera | 19-02-2006

    Hola de nou, -- T'he llegit i m'ha agradat molt el teu relat. Especialment el final, que és com una agulla de pit que recull tota la roba desplegada i li dóna la forma adient que ha de tenir la peça, sense amagar el dibuix, més aviat destacant el conjunt a partir de l'últim plec.
    Aprofito el comentari per agrair-te les paraules d'ànim que em vas dedicar. Pensar que et va semblar que Glauca i jo podríem ser la mateixa persona em va posat tota cofoia: a ella la percebo càlida, forta, serena, sàbia, suau... (qui no voldria semblar-se'n?) i, mitjançant les seves paraules, propera. Compartir paraules amb algú així és una joia per l'ànima.
    Et faré cas i continuaré endavant. Una abraçada, --
    Una quimera