El bollycao

Passava dels quaranta i era la filla petita del senyor metge, i això, en aquell temps en que el capellà, l'alcalde, el sergent de la guàrdia civil i el metge eren els poders fàctics del poble, era un gran privilegi. La seva infantesa va ser com un conte de fades en que li consentien tots els capricis, tot-hom li reia les gràcies i l'omplien de regalets.
Quan el seu pare es va morir no va saber acceptar el convertir-se de la nit al dia en una de tantes, i totes aquelles facilitats acabaren passant-li factura i va fracassar als estudis al no estar acostumada a fer res per ella mateixa. De tota manera no va perdre mai el seu posat altiu i distant, tant li havien fet creure que era especial que continuà sentint-se superior a tot-hom.
Aquest esperit arrogant i elitista també el va transmetre a la seva filla a la qual anava a buscar cada dia a la porta del col.legi amb el cotxe.
Aquell dia la seva filla va entrar enfurismada, va tancar la porta de cop i es va asseure al seient del darrera amb els braços creuats amb força damunt del pit i amb uns morros d'aquí allà.
-Què et passa "carinyo"?
-Res, que a aquesta "senyo" no l'aguanto més!
-Ja hi tornem a ser?, què passa ara?
-Que què passa? Que no ho saps que no em pot veure? Que no t'ho he dit mil vegades eh? Ja ho saps prou que em té mania! Vull que hi vagis a parlar i li cantis les quaranta!
-Però escolta carinyo, cada any he de fer el mateix, no crec que tots els mestres et tinguin mania.
-Ah! Mira que bé.(cridant cadavegada més fort) Clar, com que tu no has d'aguantar el seu rotllo cada dia...Vull que hi vagis a parlar i que li diguis que deixi de fer-me la punyeta d'una vegada!
-Està bé, ja hi aniré. Però ara explica'm el que ha passat.
-Doncs que avui era l'aniversari d'aquella figa-flor de la Carla, aquella fleuma mimada i consentida que es pensa que ho sap tot, i ha portat uns quant bollycaos i uns quants croisants, perquè ha dit que a la botiga no tenien tants bollycaos, ja! I jo m'ho crec. El que volia es fer-me la punyeta a mi, com sempre ; Ja ho saps que s'ha apuntat a bàsket ara ? i això que cada vegada que li deia que vinguès a hanbol amb mi em deia que el seu pare no la deixava ; mira tú quines coses ; a hanbol no però a bàsket si !
-Però em vols explicar que ha passat ?
Llavors la senyo ha preguntat qui volia croisants i qui volia bollycaos.
-I tu que has demanat ?
-Bollycao, es clar! Que vols? Que li donés el meu a aquell estaquirot de Carla? Però llavors ha resultat que faltava un bollycao, i que algú havia de canviar pel croisant. La senyo ha preguntat si hi havia algun voluntari, i com que no n'hi ha hagut cap ha fet un sorteig....I a veure si endivines a quí ha tocat, eh?
-M'ho imagino
-A mi, Es clar ! però jo li he dit ben clar a la senyo que ja sabia que no em podia veure i que per això havia fet trampa al sorteig. I que jo no em quedava sense bollicao i que ja estava repetint el sorteig, i sinó t'ho diria a tú.
-I que ha fet ?.
-Ah! Ara ve el més bo! Llavors ha sortit la Carla (cada vegada que deia el nom de Carla feia una ganyota de fàstic i forçava la veu de manera còmica) i ha dit que ja canviava ella. Mira tú que arriba a fer la punyetera per fer-se veure davant la senyo. Oh! I el més gros és que quan la senyo m'ha donat el bollycao gairebé me'l llença a la cara la desgraciada!
-Nena!
-Què! Si és veritat, no perd oportunitat de fer-me quedar en ridícul! Demà hi vas a parlar!
-Està bé, està bé, però ara deixem-ho còrrer.
Van fer la resta del trajecte en silenci, i quan entraven el cotxe al garatge la nena va dir:
-Mama, tinc gana!
-Com que tens gana? Però que no t'acabes de menjar un bollycao?
-Però què dius? Que no saps que el bollycao està farcit de xocolata i que a mi no m'agrada?
-I què n'has fet?
-El porto a la maleta.
-Ai senyor! Ara mateix el treus i el llences a les escombreries, que encara empastifaràs tots els llibres!
-I que em faràs per berenar?
-Què vols que et faci, carinyo?
-Tens croissants ?