La faula de la papallona i el llimac

Hi havia una vegada un pobre llimac que vivia en un petit i trist jardí. Mireu si n'era de trist que només hi havia dues petites flors, la resta era un amalgama de terra polsosa relligada amb uns esquifits brots de grama verda d' aqui i d'allà.
El nostre llimac però, no era conscient de la misèria que l'envoltava. A ell ja li estava bé tenir algun migrat bri d'herba a l'abast per quan tenia gana i les seves dues flors per regalar-se la vista.
I així hagués acabat la seva trista existència si no hagués estat per aquell fet extraordinari que es va esdevenir just el primer dia de primavera; s'estava a l'ombra de la flor més gran, per tal de gaudir més estona de la humitat de la rosada, quan tot de cop va sentir que alguna cosa succeïa al seu voltant: la grama començà a créixer ufanosa i a tenyir-se d'un verd intens, quasi com de molsa, formant una frondosa catifa que s'estenia fins tots els racons. L'aire inicià una dansa gronxadissa amb les dues floretes que aixecaren la testa per mirar cap al cel. Ell, instintivament, també aixecà el cap. Primer s'adonà que el cel tenia un color blau lluminós, com mai no li havia conegut. No entenia què és el que estava passant, semblava com si tot d'una la natura s'hagués vestit de festa major. Fou llavors quan s'adonà de la presència d'un petit ser que s'acostava cap a ell volant amb una majestuositat infinita. Era una papallona. Però no una papallona com les que ell veia escadusserament pel seu jardí, amb les ales d'un sol color que batien nerviosament i sense cap gràcia. Aquella era una papallona sumptuosa, amb les ales immenses que s'endinsaven elegantment en l'aire, pintades de mil i un colors absolutament simètrics. El llimac quedà embadalit, i llavors s'adonà que tot el que màgicament es produïa al seu voltant era degut a la presència d'aquell fantàstic ser, que davallà fins a posar-se delicadament al seu davant. De manera inexplicable semblava que a la papallona li abellia la seva companyia. Què podia trobar en ell aquell ser tan perfecte? No ho entenia, ni ho va entendre en tot el temps que gaudí de la seva presència. El pobre llimac per força s'havia d'arrossegar per terra, la mare naturalesa no l'havia dotat de cap gràcia, i malgrat tot la papallona seguia al seu costat. La vida del llimac canvià radicalment des d'aquell dia. Però contràriament al que es pot pensar, la seva joia no fou mai completa. Un dia si i l'altre també, temia de manera malaltissa que la papallona es cansés de la seva companyia i aixequés el vol definitivament, enduent-se amb ella tota la bellesa, tota la primavera que li havia regalat. I fou així com, tot i tenir tot el que hauria pogut desitjar, no fou capaç de ser completament feliç ni un sol dia de la seva vida.