LA TASSETA FUMEJANT

Un relat de: Zacarias

En veure'm, la noia de darrere la barra em dedica una rialleta de complicitat. Ja sap el que vull, malgrat tot, espera a que digui la frase ritual de cada dissabte al matí :
-Un cafè amb dos sucres sisplau.
La sala és gairebé buida, com sempre a aquella hora; Només l'eterna senyora de sempre al mateix lloc de sempre. Aixeca el cap exactament en el precís instant que passo pel seu costat. Ens creuem les mirades però cap paraula, ni tan sols un petit gest com dient:
- Ei, ets aquí! puntual com sempre, eh?
Deixo el cafè damunt la taula, la que està més a prop d'aquell curiós taulell amb tot de papallones travessades per una agulla. Em trec el diari de la butxaca i m'assec tot donant una llambregada al meu voltat: No hi ha novetats, tot és al seu lloc; Escolto i...si! pels altaveus sona la mateixa cançó de cada dissabte; Podria recitar de memòria l'ordre en que sonarien totes les peces del repertori. És com si tot, fins i tot el més mínim detall, formés part d'una cuidada escenografia per acollir la mateixa representació de cada dissabte.
Obro el diari, buido el contingut dels dos sobres dins de la tassa fumejant i em disposo a assaborir aquella estoneta d'espera acompanyat de la flaire especial i irrepetible d'aquell cafè. Tots els sentits, fins i tot l'olfacte, sembla que es posin en guàrdia per gaudir plenament de les properes hores, aquelles que omplen de sentit la resta de la setmana.
Cada cins segons aixeco el cap del diari per donar un cop d'ull a la porta. S'acosta l'hora, el cor em batega cada vegada més apressadament. No vull perdre'm aquell instant en que, caminant decidida cap a mi, amb els cabells tapant-li parcialment la cara, em dediqui la primera mirada des de fa una setmana; càlida, tendra, guspirejant de desig i d'una alegria desbordant....
I, amb un sentiment de benestar indescriptible, penso: no necessito res més per a ser feliç.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer