El meu món?

El meu món?
Només n'hi ha un de món. Ni el teu ni el meu, ni el primer ni el tercer. Un sol món per compartir-lo tots. Sóc sòcia activa de la ONG Mans Unides i crec això fermament, tot i que fa falta fe per creure-ho. Una fe d'aquelles de "A Dios rogando i con el mazo dando".
Així doncs, si dono per cert això tan difícil de creure, també estic convençuda que el món real on estic vivint actualment és el mateix, ja que és únic, que el món en què vivia en la meva infància i primera joventut.
I això també és difícil de creure. Ha canviat tant! Canvis escalonats, de mica en mica per no sobtar, que es van incorporant dintre meu amb certa traïdoria. I jo els vaig vivint i vaig evolucionant . Ja quasi res és igual ni dintre ni fora de mi. Ni millor ni pitjor senzillament diferent. Però no estic d'acord amb aquella cançó que diu: "Nosaltres no som d'eixe món". M'agrada més el fragment d'aquell poema que diu: "Aquest món sigui com sigui, és ma pàtria, Senyor".
Jo no sóc una extraterrestre. Sóc del món mundial. Eh? Què tal? Una expressió moderna, amb sentit o sense. Una moda més del llenguatge.
Em meravellen els progressos de la tècnica i em preocupa l'evolució dels valors. I entre meravelles i preocupacions, jo vaig vivint la meva maduresa tot recordant els grans i escoltant els joves, en aquest meu únic món