EL MEU GAT - CAPÍTOL QUART

CAPÍTOL QUART
Tenia aquella sensació de culpabilitat que feia que el seu organisme anés pel seu compte. Era un vertigen inquietant, com si estigués en un lloc que no li pertocava. Una basarda que li regirava l’estómac, a punt de vomitar fins allò que no havia menjat. Sentia la suor freda per tot el cos mentre imaginava que en qualsevol moment algú amb prou autoritat podria aparèixer. Un crit sec faria que els vuit o potser deu marrecs, ell inclòs, s’escampessin en totes direccions fugint. Però malgrat tot, allà hi era ell. Formant part d’una escena que no li era pròpia.
El batibull que provocava el grup era important. Cridòries, riures, insults dirigits no se sabia ben bé a qui o a què. Més crits, més riures. Corredisses amunt i avall. D’esquerra a dreta. El seu “camp d’herba” donava per molt. Donava per tot el que una colla de preadolescents assilvestrats estesin tramant.
Es quedava expectant en el perímetre extern d’aquella munió. De tant en tant, quan el grup es desplaçava, algú perdia el pas i s’obria un espai. Així podia veure què s’estava gestant al mig d’aquell núvol de cossos, tots més alts que ell.
Més que un gibrell era un cossi. Ben bé d’un metre de diàmetre i mig d’alt. De plàstic blau i gruixut. No en tenia ni idea d’on havia sortit ni que era el que transportaven dintre d’un lloc a un altre com buscant un destí. El sons secs que se sentien donaven a entendre que alguna cosa a l’interior es colpejava contra les parets interiors d’aquell cubell.
De sobte els que portaven la mercaderia, s’aturaven, l’alçaven tant com podien per damunt dels caps i llençaven amb violència contra el terra aquell recipient que no feia molt hauria servit per recollir la roba neta i humida un cop rentada. No podia oblidar les cares, les expressions de més d’un d’aquells salvatges mentre portaven a terme el seu ritual on ell també hi participava sense saber. El seu riure exagerat, els ulls desorbitats, la cara suada i bruta i els cabells despentinats com si mai abans ningú hagués tingut cura d’ells.
Quan colpejava el terra, tots s’amuntegaven per mirar a l’interior com per comprovar si les seves accions havien tingut èxit.
Semblava que no, que encara no; la seva feina encara no havia acabat. Les forces del grup van arrossegar el gibrell pujant-lo pel desnivell del terreny on, un cop guanyada la pendent i les pedres, quedaves alçat uns tres metres respecte el nivell inferior. Un mur de blocs de formigó feia de contrafort del talús, com les muralles vençudes d’un castell.
Allà a dalt i per no caure, tots els que formaven aquell grup es van arrenglerar un al costat de l’altre. Al centre, els qui dominaven les accions i portaven el gibrell. Els crits de tots ells van créixer com si exultants haguessin obtingut un triomf.
I llavors van fer el darrer pas. El més dominant de tots va agafar tot sol aquell contenidor i fent-se fatxenda davant de la resta de marrecs, el va llençar de dalt del mur avall provocant un udol simultani del conjunt com si el seu equip hagués transformat el gol de la victòria.
I ho va veure.
I no abans.
Va veure per fi que era el que transportaven. Va veure el que no hagués hagut de veure, el que no hagués volgut veure.
A l’interior d’aquell recipient de plàstic blau on l’olor a net d’uns llençols acabats de rentar no feia tant temps enrere s’havia transformat en un aparell de tortura a mans d’uns torturadors. I ell hi era allà.
Inert. Tots aquells cops havien acabat amb la vida d’un gat de carrer. El seu cos mullat, brut i ensangonat. El cap girat, semblava mirar-los només amb un ull. I semblava clavar-li aquella mirada només a ell, com preguntant el perquè.
El grup va marxar tot content per celebrar una feina ben feta.
Ell va començar a córrer en direcció contrària. Com si fugint dels fets aquests no haguessin passat realment. Com si corrent, tornés enrere en el temps. Però no.
A la fi, va arribar a casa, suat, derrotat. Els ulls vermells d’haver contingut un plor. La mare en veure’l entrar a una hora que no era l’habitual li va dir,
— Com és que vens sòl? I el teu germà? Què has fet? D’on vens?
Tota una bateria de preguntes que se les va haver d’empassar com si fos un interrogatori. I en aquests casos el delinqüent no pot fer res més que respondre,
— M’avorria. No ho sé. Res. Del carrer.
Des d’aquell moment va creure que tots els gats del món el mirarien allà on anés, demanant que es disculpés. Però fins ara no havia sabut disculpar-se.
Ha arribat el moment de mirar-se a la cara i buscar dintre el seu gat.