El temps ha passat i segueixes en el mateix lloc de sempre

Un relat de: sensecor
Un dia te n'dones que el temps ha passat i segueixes en el mateix lloc de sempre. Segueixes tenint por als comiats i segueixes sense saber si existeixen finals feliços. Continues esperant i desesperant-te. Les nits es converteixen en gàbies i els dies et maten sense demanar permís. Un dia te n'adones que estàs tan buit per dins que només de pensar-ho, t'entra vertigen i és que no has aconseguit gens, ni a ningú que aconsegueixi fer-te somriure com si el món no fes mal. Escrius, tanques els ulls i respires. Dorms poques hores, atures alarmes. Et preguntes per què i fins a quan. Per què i fins quan de tot. La gent et mira, somrius, què sabran ells del que tens a dins. Què sabran de les teves ganes de tirar-ho tot per la borda, totes aquestes esperances que han caducat i que ara només et donen mal de cap. Com sabran que aquesta lluentor de la teva mirada no són il·lusions, si no llàgrimes que mai vas aprendre a vessar. Crits envasats al buit, al teu buit. Et poses una cançó trista i puges el volum. Penses que potser demà tot anirà millor, però no. Demà seguirem aquí, en el mateix lloc de sempre i serem les mateixes coordenades d'un mapa del qual no sabem trobar-nos. Així és una miqueta la vida, com un concurs de veure qui mor millor, més ràpid o alguna cosa semblant. No ho sé, tinc aquesta sensació, que ens estem acostumant massa a ser precipicis, a precipitar-nos. A somriure quan ens disparen i a dir que no ens ha dolgut. A maquillar-nos, a disfressar-nos i a quedar-nos molt quiets quan volem escapar. Al fet que se'ns quedin els "t'estimo" a la punta de la llengua i acabin, un dia o una nit, dessagnant-nos per dins. Així no anem a cap part. Jo només volia dir-vos que el més a prop que he estat de viure va ser aquella vegada en la qual donant-li les primeres calades al meva cigarreta, em vaig ofegar amb el fum o aquella vegada en què el vaig besar per última vegada. És trist que pugui dir-li vida a això i no a tot la resta. Tant de bo vingui algú i ens porti a veure món, a veure llits, a veure què fem amb tota aquesta felicitat que ens deu l'esperança

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de sensecor

sensecor

150 Relats

160 Comentaris

186342 Lectures

Valoració de l'autor: 9.51

Biografia:
Vaig néixer el 15 de novembre de 1989 a Granollers (aprop de Barcelona). Als dos anys vaig anar-me'n a viure a un poblet perdut per Tarragona i vaig passar allà tota la meva infància. Als 12 o 13 anys vaig tornar cap a el poble del qual vaig pirar quan tenia dos anys i mira aquí estic.

Passo tots el caps de setmana a Barcelona. Que si de festa per aquí, que si fer una volta, que si anar de compres...en fi m'encanta la ciutat de Bcn.

Tinc una personalitat que hem caracteritza molt ja que no em tallo gens a l'hora de dir les coses i no em tallo amb la gent que no conec. Hem considero molt alegre i diuen que sóc molt simpàtic.