Estem fotuts

Cometem la mateixa errada, no una, sinó fins ens que arriba a fer el suficient mal. Sembla que no ens cansem de fotre'ns la vida i de complicar tant les coses que, des d'un principi, sabíem que no estaven destinades a ser per a nosaltres. Però aquí estem: fent-nos més buits en els sentiments, com si l'amor no es tractés d'això: de quedar-se quiet, esperant que algú premi el dispari cinc vegades seguides, just on es troba el cor. Sabent que ens deixarà un forat que ningú podrà omplir, perquè després de la primera vegada, és cert: seguim estimant, però no de la mateixa manera.

Crec que ens vam anar acostumant a ser precipicis als quals ningú vol saltar, no per por, sinó perquè en el fons ja no es troba res que valgui la pena. Tot ha caducat I sent sincers: a ningú li agrada estar al costat d'algú buit, o trencat, o, jo què sé. Algú que està tan fotut que no pot ni tan sols perdre's quan intenta fugir a qualsevol part del món. Acaba trobant-se i és trist, perquè quan va dir "Me'n vaig lluny de tots", també incloïa aquesta persona.

Estem fotuts, cert? Però ningú està més fotut del que no pot estar pitjor.