Rutina a l'any 2013

Milers de pedres entorpeixen el nostre camí. Pedres que fan ensopegar els nostres peus una vegada i una altra, fent que ens desplomem marcant el nostre ser amb profundes ferides, que ens van deixant cicatrius en curar-se... La nostra ànima està ressentida... Ferides sobre ferides ens fan sentir que de res serveix lluitar contra el destí. Ens sentim dèbils, incapaços de lluitar contra la nostra pròpia apatia, aliens al fet que amb un petit esforç més, aconseguirem arribar a la nostra meta...

Som perdedors per naturalesa, deixem de lluitar en el primer obstacle que trobem, en el nostre llarg camí a l'èxit.

Ens compadim de nosaltres mateixos, i això ens comporta a creure'ns inferiors o incapaços, a convertir-nos en infeliços "borregos", moguts per una societat que no ens impulsa a res. El nostre ànim decau dia rere dia, ens sentim enfonsats, perduts en la immensitat d'un món ple de problemes de pobresa, de somnis perduts o fracassats.

L'esperança ens abandona, ens diu adéu, sense saber si tornarà ràpid o no a les nostres insípides vides. El fracàs i la infelicitat es fan permanents en la nostra lluita diària, ens sentim arrossegats fins un fosc forat on la caiguda sembla no tenir fi, la lluita que tenim contra el món es converteix en interminable. No trobem la sortida en aquest laberint, d'inconvenients i sotracs que porta el nostre destí.

I així sense més, cedim davant el nostre propi fracàs omplint nostres desgraciades vides, de deutes, d'interminables jornades estressants de treball. Gastem més del que tenim, per xifres de diners que mai toquen les nostres mans. Malgastem els nostres dies a treballar per enriquir a uns altres i així, fins a convertir-nos en ancians cansats i encorbats i acabant exiliats en residències aïllades, on a poc a poc comencem a ser l'oblit d'aquells pels quals tant lluitem.