As de piques

Un relat de: sensecor

Abans d'anar a dormir, va començar a pensar en què somiaria aquella nit. Eren les quatre de la matinada i encara no se sentia preparada pel son. "Somiaré en una dona que vola per la sil·lueta del món, o no, somiaré en un riu ple de taurons". No trobava cap tema que omplís les expectatives d'aquella nit. Se li acabava la imaginació, era un problema greu. Llavors, pensà en la nena de les notícies del dia anterior. La van trobar blanca i morta en la foscor d'un descampat. Algú va anar a buscar-la dos dies després. Ara estava tranquil·la, havia trobat el somni definitiu. Ja no l'empresonaven les quatre parets del cos, embolcall innecessari, i podia nedar allà lluny on volgués, per sobre d'aquesta ciutat infernal. Però la sang que li regalimava pel seu rostre inexpert seguia enverinant la pau que hi havia hagut en un temps anterior. Una pau que desapareix quan l'existència passa a una etapa següent.
Va tancar els ulls, encara li preocupava l'estat d'ànim d'aquella nena. Ja havia lliurat la seva última batalla, i era tan jove, ella en devia tenir uns vint més. Calien, doncs, mesures dràstiques. Era massa d'hora perquè la lluna ensenyés la cara darrera els núvols i massa tard perquè el sol brillés un altre cop. Era massa jove per lliurar un últim combat però massa gran per no enfrontar-s'hi. Tot eren contradiccions en la ment de la dona, que encara estava desperta. Desperta? Qui sap si no dormia. Ara només calia que se li rebelés la veritat sobre el passat per saber què sentir en un futur no gaire llunyà. No volia morir, només que el món cambiés. En el fons és el que tots volem, pensava. Ningú vol morir, sinó deixar de no viure; és el que tots perseguim i el que el karma ofereix a molt pocs, potser a ningú, a una minoria afortunada amb una vida plena d'infortunis i desgràcies. Superar aquesta vida onírica per contemplar la realitat més palpable abans de convertir-se en un no res. No és la mort, això és diferent; tots estem morts, i només somiant aconseguim reflectir-nos en el mirall de la vida. I això és el que fa la dona; somiar que potser algun dia aconseguirà, en un sopòsit improvable com la vida, com la mort, com la existència, com res i com tot, alliberar-se d'una presó anomenada món. Una gran presó, on la única llibertat possible a la que intentem aferrar-nos és recordar qui sóm, o qui erem, o, si més no, qui creiem que som. No som res més que això; un record del record que creiem que som. I ningú és sincer. L'oblit juga amb nosaltres i imposa les seves normes. Els gossos no saben volar i els porc no neden. Però nosaltres som ovelles, aquelles que enumerem per dormir tranquils. I si et descomptes no passa res, que dos i dos són quatre encara que no s'entengui.
Ella s'enganxa a la mentida, i creu que és feliç caminant enrera, però no s'adona que els passos sempre són cap endavant, encara que es recul·li el temps s'esgota. La nit ja és madura i ara dorm profundament, i qui sap si somia en el cadàver de la seva filla morta contemplant les estrelles.

Comentaris

  • hi ha idees[Ofensiu]
    ANEROL | 02-01-2009

    interessants en aquest relat, però no sé trobar la coherència entre el principi i el final

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de sensecor

sensecor

150 Relats

160 Comentaris

186342 Lectures

Valoració de l'autor: 9.51

Biografia:
Vaig néixer el 15 de novembre de 1989 a Granollers (aprop de Barcelona). Als dos anys vaig anar-me'n a viure a un poblet perdut per Tarragona i vaig passar allà tota la meva infància. Als 12 o 13 anys vaig tornar cap a el poble del qual vaig pirar quan tenia dos anys i mira aquí estic.

Passo tots el caps de setmana a Barcelona. Que si de festa per aquí, que si fer una volta, que si anar de compres...en fi m'encanta la ciutat de Bcn.

Tinc una personalitat que hem caracteritza molt ja que no em tallo gens a l'hora de dir les coses i no em tallo amb la gent que no conec. Hem considero molt alegre i diuen que sóc molt simpàtic.