El llaüt de mon pare

Mon pare té un llaüt amb ales blanques que canten llatí. Els dissabtes el treu a passejar, i l'omple de líquens per davall, de llibertat per damunt, de música per dedins. El duu per camins no marcats, cap a l'horitzó, amb el simple desig de passar unes hores agradables, de pescar una mica, o simplement de sentir-se lliure.

No el sol dur massa enfora, i quan ho fa l'assegura fermant-lo a sa Roqueta amb una corda ben gruixada de deixants i sabonera. Al port el veuen partir mariners i turistes. Miren badocs com sura aquella meravella antiga de fusta i tela, acostant-se a l'aigua per poder sentir millor la música que fa en pessigar el blau.

En ser enfora del Sòlid, la Seu el saluda enviant-li el Sol del dematí, i se senten llunyanes, al barri antic, les primeres campanades després de l'alba. La mar, sempre amb excedent de sal, l'embolica d'aquella olor líquida i humida tan característica, i li esquitxa la mà dreta, que aguanta la canya. Amb l'altra, entre dos dits, aguanta el cinquè del matí, ja encès. Mira endavant, i dóna ordres als altres, sabent que tanmateix no li faran cas. Avancen a bon ritme, fent ziga-zagues entre els colors transparents, fent esses com diamants. Arribat el moment, s'aturen, si això és possible a la mar: el cap Blanc i el Galatzó es veuen de certa manera (mai t'ho dirà), el que vol dir que són al punt precís. Donzelles, esparralls, vaques i qualque escórpora fan davallar la línia de flotació: donaran gustet al brou de l'arròs de demà. Avui no van a les aranyes. Les vistes de terra són immillorables, i s'esborrona en veure sa pàtria. El llaüt ara sona més dolç que mai.

Qualque cap de setmana, abans de sortir a navegar, li toca pagar el berenar per haver fet tard, però tant li és, ho farà de gust. Els amics són els de sempre; fan bromes, i riuen, i ploren, i s'abracen d'esquena. Són íntims, com pa bru i sobrassada, i en estar junts i fer emprenyar la cambrera tornen joves. I sempre troben excuses per sortir a veure el món que formen les nostres pedres marines, per conèixer gent estranya però germana, i sentir els seus concerts, el so dels seus llaüts i la màgia del seu ball de bot.

A mi realment me fa enveja, però no li dic perquè no ho sàpiga. Voldria aprendre a fer sonar el llaüt com ho fa ell, volar i ballar damunt la mar, però sé que m'és impossible. En sonar la seva música, aquella melodia que fa el timó en retxar l'aigua com un vell vinil, en vibrar aquelles cordes fregades per sos dits, en sentir-ho (i sentir-ho) les llàgrimes me pugen a la boca, i no puc suportar-ho, és superior a jo.

Només per una raó me deixaria arrossegar per la màgia de la seva mar. Faria un viatge, que tant podria durar dies com segons. I és que estic endarrer, me mor de ganes, de trobar aquella platja, de sentir aquelles ones, de pintar aquella tela plena de res. De passar una nit a la fonda Almayer.