EL GENERÓS

Vet aquí que hi havia una vegada un home que no tenia ganes de res, i que tot ho trobava bé. L'ideal en la nostra societat... Vivia per inèrcia, sense ni adonar-se que vivia. Treballava. Menjava. I quan ni treballava ni menjava, dormia, o dormitava. Ocupava una habitació fosca i humida d'una casa rònega del barri antic de la ciutat. Es deia, o li deien, Bru. No tenia família. Ni amics. Coneguts, i gràcies.

Era molt poc enraonador. Millor dit, les seves ganes de no fer s'extenien igualment a no tenir ganes de parlar. Si algú li deia alguna cosa, ell assentia. L'assentiment li estalviava la conversa. I si se li preguntava quelcom, la majoria de les vegades s'encongia d'espatlles. A la feina, com que la gent el coneixia, ja ningú no feia cas de les seves rareses.

Un dia, un company li va fer, davant dels altres, una pregunta curiosa:
- Què faries, Bru, si un dia tinguessis molts diners?
- Donar-los als necessitats -contestà.
Tots els qui sentiren la contesta deixaran anar una riallada ben sonora. I des d'aquell dia li posaren per sobrenom "el generós".

Val a dir que "el generós" mai no havia tingut ocasió de demostrar que era efectivament desprès. I per saber si realment ho era, els seus amics el posaren a prova una i altra vegada. I realment demostrà ser-ho. Curiosa virtut en el món que vivim, oi?

Un dia, a la feina, un dissabte, algú li preguntà si aquell vespre voldria ser un de la colla que feia una timba.
- Què és això? -preguntà en Bru.
- Póquer.
- Ah! Bé. On?
Li digueren, i l'home s'hi presentà. Duia la setmanada a la butxaca. Demanà que precisessin les regles del joc. Les precisaren. I començà la partida. Al cap de dues hores tots els diners dels cinc homes que formaven la colla havien passat a les mans del nostre personatge. S'aixecà, i sortí del cau on s'havien reunit. Ben segur que si els personatges de la colla li haguéssin demanat que repartís els diners que havia guanyat, "el generós" ho hauria fet. Però com que entre els jugadors això no es fa, ningú no li ho proposà i l'home se n'anà amb els guanys cap a casa. Ni més ni menys feliç que mai.

L'endemà algú que conegué els seus guanys li preguntà si repartiria els diners que havia guanyat tan fàcilment. I ell contestà: "Ho faria si no fossin tan pocs".

El dissabte següent, com és natural, els quatre companys que havien perdut els diners volgueren la revenja, a la qual s'hi sumà algú que havia sabut la raresa del cas de sort del "generós", un home que havia guanyat sense saber jugar, que la primera vegada de la seva vida que havia jugat al póker, havia aconseguit guanyar a saberuts genials!

La nova reunió durà quatre hores, acabades les quals tots els diners -i aquesta vegada eren molts- havien passat a mans d'en Bru. L'algú que els acompanyà acusà en Bru d'haver fet trampes. En Bru se'l mirà amb despreci, s'aixecà i intentà sortir. L'algú es llançà sobre d'ell per escorcollar-lo i demostrar que duia cartes amagades. La baralla va ser brutal. Un ganivet que havia sortit de la butxaca de l'algú anà a clavar-se-li a ell mateix, a la seva pròpia carn, i quedà estès a terra, mal ferit.

En Bru va desaparèixer del cau sense ni dir adéu. L'endemà els companys que sabien el que havia passat i quants diners havia guanyat, el victorejaren i felicitaren. I un d'ells li demanà:
- Ara sí que podrà repartir els teus diners, oi?
- Ho faria, si fossin prou. Dividit el que vaig guanyar entre molts, no els tocaria gairebé res. I jo no vull ofendre els pobres.

I vingué un altre dissabte, i tornà a jugar. I tornà a guanyar. L'home deixà la feina, i abandonà el cau on vivia. Se'l va veure uns dies després com a client d'un casino de joc. Jugà al bacarà i féu saltà la banca. Sortí del casino amb uns milions a la butxaca. I la notícia corregué com la pólvora. Els companys del "Generós" no ho podien concebre,especialment els jugadors.

Un company el veié uns dies després. I li preguntà:
- Ara sí que repartiràs els diners, oi?
- Ho faria. Però són massa pocs. Les coses s'han de fer bé, o no fer-les.

En Bru freqüentà, amb els seus milions i la seva sort, tots els casinos existents. I els milions, d'una manera inversemblant, es multiplicaren. El multimilionari pensà aleshores que contar la seva fortuna seria un entretinement interessant. I ho féu. L'operació no resultà gens alegre perquè considerà, un cop comptats els diners, que la xifra no era suficientment grossa. "No en tinc per res, jo, amb això -es digué-. He de fer quelcom que de debò "produeixi". I jugà a la Borsa. I, naturalment, guanyà...

- Guanyà... Que per això és un conte... -interrompé en Pere.

Bé. Ja tenim l'home en l'opulència. I la pregunta d'un ex-company:
- Ara sí que repartiràs els diners, oi?
- Dividint, el que tinc, per sis milions de catalans, no toca a cap d'ells res que el pugui treure de cap mal pas. Són massa pocs diners. Les coses s'han de fer bé, o no fer-les. Jo les vull fer bé.

I l'home, s'ocupà, cada dia amb més interès, de fer dues coses: negocis, és a dir, més diners, i comptar-los. Organitzà empreses que l'ajudessin a ambdós treballs amb la sorpresa que com més s’ampliaven les empreses i mes creixia el seu nombre, més problemes li reportaven. Tant que no arribà a tenir temps de res més qe d’ocupar-se dels negocis, i de comptar el seu capital i ls seus beneficis-

Fins que un dia no surtí a les vuit del matí -com sempre feia- de la magnífica suite que ocupava a l’Imperial Hotel de la ciutat comtal. Un dels seus secretaris, molt estranyat, tustà lleugerament la porta a un quart de nou: sense resposta. I a dos quarts de nou : sense resposta. A les nou prengué la responsabilitat d’obrir la porta sense autorització, i trobà el potentat, vestit encara amb la roba qe duia la nit passada, amb uns llibres al davant i un ordinador al costat, mentre anava dient : no pot ser... no pot ser... no pot ser…
- ¿Què no pot ser, senyor?-, preguntà el secretari.
El magnat es tombà i mostrà una cara bavosa i amb els ulls extraviats, mentre contestava:
- Em falten set mil quatre-cents tres milions… no pot ser… no pot ser…

El van haver d’internar. Està internat, i viu sense poder dormir. Segueix fent negocis, diu, i comptant capital i beneficis…

- Moralitat? -es pot preguntar.
- No… Cap. És un conte.
- De conte només en té el fet que l’home guanyés al joc, guanyés a la Borsa, i guanyés fent negocis. La resta és la pròpia realitat. Els molt rics són així, i acaben com el “Generós”, però no els internen…