El final del camí

-Els seus ulls es van anar tancant lentament fins a desaparèixer. El món va deixar de rodar per ell. Les esperançes van desaperèixer. Les ganes de tornar a obrir els ulls ja no hi eren. Eatava content, per damunt de tot feliç. Tal vegada un poquet de tristesa sí que sentía, però no s'enapanedia de res. Cada pas, cada moviment que havia fet estava ple de vitalitat. I fins al darrer alè no deixava de pensar en nosaltres. Ell no tenía por a la mort, ell va morir per tots nosaltres, per aquella estúpida guerra que li va llevar la vida. Però es que aquell era el seu somni i la mor només era un barreró per superar. Per això filleta, no t'has de preocupar de res mai. Tu saps que quan les persones morim ens anam al cel i deixam aquest bonic món, però pensa que quan hi arribis et trobaràs amb la gent que més estimaves en vida. Com per exemple , jo em trobaré al meu avi.

- Tot això de l'avi qui t'ho ha contat?

-M'ho contava la meva mare quan jo li demanava el mateix que tu m'has preguntat ara. I sempre em deia el mateix, ''La vida és el camí que arriba a un lloc, aquest lloc a vegades està més a prop i a vegades més allunyat, la questió és que sempre arribaràs a ell''

-I això com ho sabia? Li ha dit un angel?

La nina mirava atentament a la seva mare, i aquesta mentre treia un gran somriure dels seus llavis va dir:

-Segurament que el seu pare si que ho era i li va dir, mentres que cuidava de ella, com ara, segur que els meus avis cuiden de nosaltres i sempre ens vigilen.

-Genial! A partir d'ara em portaré b bé perquè els reis mags em duguin moltes coses i que quan em mori pugui ser un angel com els meus revasavis.