El fill pròdig

El fill pròdig.
És a punt d’entrar a l’habitació, té el cos malalt “els hospitals sempre m'han fet molta esgarrifança”. És un home de mitjana edat, amb un tarannà quelcom furtiu. Dempeus davant la porta, subjecte un ram de flors seques, “posi’m el pom més senzillet que tingui”. Vesteix una gavardina grisa, vella i arrugada, que li arriba pràcticament fins els turmells. Porta el coll aixecat i el cinturó ben ajustat. Les mànigues, atrotinades, li venen una mica llargues. Duu un barret de feltre negre, d’ala baixa i banda blava, que li cau a sobre les orelles, “coll, quina picor!”. Unes ulleres de sol, de fines varetes i vidres foscos, rematen la composició. L’artifici de l’outfit aconsegueix el contrari del que cobeja, atrau l’atenció del personal de l’hospital que l’observa intercanviant mirades sornegueres
No pica a la porta, l’empeny prudentment i guaita l'interior per assegurar-se que no hi ha ningú "a veure què en traiem". S’ha estat una bona estona vigilant des de la sala d’espera, des d’on, assegut en una posició una mica forçada per esguardar l’entrada, ha pogut controlar les entrades i sortides de l’habitació. Finalment s’ha decidit a entrar-hi, “com m’hagi descomptat!”.
Vacil·la un moment, una ombra el confon, però a l'habitació només hi ha el malalt que reposa immòbil sobre el llit. S’hi acosta amb un pas poc decidit. Vacil·la. Topa amb la barana del llit, “cago'n dena, un blau”. El malalt té els ulls oberts i la mirada fixa, observant amb atenció alguna cosa que esdevé a l’infinit.
—Bon vespre, pare.
No obté resposta. Diposita el ram sobre una estreta taula que hi ha just a sota el televisor, “aquest és un bon lloc, que el vegi bé”.
—Aquestes duren més, sap? I no necessiten aigua!
Seu, sense treure’s la gavardina, tampoc el barret, ni les ulleres. La butaca queda lluny del llit. Intenta acostar-la però és molt pesada o no té prou força "Cago'n l'ou, això pesa una tona!". S’acomoda recolzant-se en la vora del seient. Assegut així, li penja mig cul fora de la butaca i encara ha d’inclinar el cos endavant per acostar-se el més possible al llit, “a veure si em fotré de lloros”. Agafa la ma del seu pare, l’acarona.
—Fa bona cara, pare. És bon senyal, no? Ja sé que fa uns anys que no ens veiem, que no ens parlem, que no sabem res l’un de l’altre. Per això he vingut, per arreglar les coses entre nosaltres.
Fa una pausa. Dubta si la seva veu sona prou convincent. També del moment escollit, allò no ha de semblar un postureig, ha de semblar una reconciliació sincera. Recolza una ma en l’espatlla del seu pare, amb risc de perdre el fràgil equilibri. El mou suaument, però el pare roman immòbil, absort, “això no funciona”.
—Miri, he portat una mica de ratafia, d’aquella que tant li agrada, eh! Per l’ocasió.”
Fica la ma a la butxaca de la gavardina d’on treu una petaca i dos gotets de plàstic que se li han deformat. Omple els dos gotets i deixa el del seu pare a sobre la tauleta.
—Sant Hilari, Sant Hilari fill de puta qui no se l’acabi!
I cap a dins, “els meus quartos m’ha costat, cony de ratafia”. L’home somriu forçadament, mentre prem amb falsa devoció la ma del seu pare. Continua.
—Veurà, si d’alguna manera pogués fer entendre a la mare que vostè i jo ja ens hem entès. Que allò dels deu mil euros ja ho hem arreglat. Que el penjoll no era d’or bo. Que aquells terrenys no eren una enganyifa, algú havia especulat, sap? Ah, i que allò altre de la signatura de les propietats, va ser un mal moment. Que tots tenim mals moments, oi pare? Vostè també n’haurà tingut, ara mateix...”
El seu pare parpelleja un parell de vegades, sembla revifar. Obre la boca intentant articular alguna paraula. Percebent aquesta reacció, “és el moment”, l’home decideix jugar totes les cartes.
—Pensi en els seus nets, en el seu futur. Sí ja sé que no els coneix, però no sap quant l’estimen!
Treu el mòbil i li ensenya una fotografia que ja tenia preparada i que havia trobat remenant per Instagram mentre era a la sala d'espera..
—Aquesta la vam fer per vostè. Miri què maca està la nena. Li envia un petó.
I remata.
—Escolti, amb el mòbil puc enregistrar un missatge. Digui-li alguna cosa a la mare, el que vostè cregui, abans que ...”
El pare sembla fer un esforç per incorporar-se. Gira el cap vers aquell fil pròdig que el mira esperançat i balboteja unes paraules indesxifrables. L’home es treu les ulleres.
—Sí, sí, pare. Soc en Tinet...
El pare s'agita, nerviós, contrau la cara, arruga el front, ajunta les celles mig tancant els ulls. L'home intueix que vol dir-li alguna cosa i s'aixeca del seient, apropant-se molt al seu pare a qui ara pressiona fortament la ma, just en el moment en el que entra un infermer i una forta pudor de merda comença a impregnar l’ambient
—Algú s’ha cagat a sobre—afirma l’infermer.
Ben mirat, l'home treure'n, no en va treure res, però alguna cosa sí que va sortir!