Cercador
Cadena alimentària
Un relat de: Ramon Grau- Compartir:
Cadena alimentària ...
És una primera hora fresqueta, el sol just acaba d'aixecar el vol i un oreig molt lleuger és responsable d'una tímida dansa que executen, sòbriament però de forma descompassada, les plantes ruderals que té al seu voltant. Immersa en aquell matí d'essències mediterrànies en què es barregen a l'ambient les fragàncies de romaní i d’espígol, mira cap a l'esquerra, a la dreta, endavant. Res. Fa un saltironet. Un altre. Repeteix graciosament les mateixes accions com faria amb disciplina un cantaire entonant la tornada d'una alegre melodia. Però no observa cap cosa que sigui del seu interès. Els seus ulls, petites perles negres, escodrinyen amb atenció els environs. Es mouen amunt i avall, en totes direccions buscant alguna cosa per menjar, té gana.
Desplega les ales i estén les plomes de la llarga cua fent un curt vol que la desplaça uns metres més enllà. Aquest breu trajecte fa visible una garsa esplendorosa, cap i pit ben negres, com la cua que té certes irisacions metal·litzades entre el verd i el blau segons el caprici de la llum. Del mateix color són les plomes de la base de les ales que contrasta fortament amb les de l’extrem que són blanques, com el ventre.
La seva bellesa, gracilitat i elegància no s'avenen amb el seu paper de carronyaire en la cadena alimentària, sempre a la cerca de cadàvers i despulles d'altres bèsties. Però avui, de moment, no ha tingut sort. Es podria pensar que està trista, però seria una il·lusió, les garses no tenen sentiments, com a molt, ansiosa, sensació causada pels efectes secundaris dels instints, en aquest cas de la fam.
Segueix buscant quan una ombra pesada irromp tan ràpidament com desapareix deixant seqüeles en el seu camí. Un borinot estabornit, pel que sembla un fort impacte, després de varis rebots, ha aparegut al terra dur que la garsa té just al seu davant. L'insecte no pot moure les ales però les seves potes articulades s'estenen i es flexionen arrítmicament sense saber ben bé perquè. La garsa s'hi acosta, se'l mira, amb el fort bec li dona un petit cop que fa que el borinot rodi sobre si mateix. En veure que no respon decideix menjar-se'l. S'hi apropa, abaixa el cap, estira el coll, obre el bec... quan una força inesperada l'aboca contra el terra. No és capaç de saber què passa, ni d'entendre que avui l'ha vingut a visitar la mort, disfressada d'esparver. La rapinyaire subjecte fermament el coll de la garsa amb una urpa i l'oprimeix contra el terra. Porta estona amagada en un matollar proper, observant el terreny on el petit ocell cercava l'aliment. Ara clava l'altre urpa en el cos de la garsa, pressionant tant com pot per ofegar la seva pressa. Però l’esparver no sap, mai sabrà res de la insignificança de la seva existència, mai serà conscient de la futilesa de la seva vida que, d'aquí a dos segons, és a punt de finalitzar esclafat contra el terra sota les rodes d'un trailer de 8 tones que circula perdut per aquella estreta carretera.
És una primera hora fresqueta, el sol just acaba d'aixecar el vol i un oreig molt lleuger és responsable d'una tímida dansa que executen, sòbriament però de forma descompassada, les plantes ruderals que té al seu voltant. Immersa en aquell matí d'essències mediterrànies en què es barregen a l'ambient les fragàncies de romaní i d’espígol, mira cap a l'esquerra, a la dreta, endavant. Res. Fa un saltironet. Un altre. Repeteix graciosament les mateixes accions com faria amb disciplina un cantaire entonant la tornada d'una alegre melodia. Però no observa cap cosa que sigui del seu interès. Els seus ulls, petites perles negres, escodrinyen amb atenció els environs. Es mouen amunt i avall, en totes direccions buscant alguna cosa per menjar, té gana.
Desplega les ales i estén les plomes de la llarga cua fent un curt vol que la desplaça uns metres més enllà. Aquest breu trajecte fa visible una garsa esplendorosa, cap i pit ben negres, com la cua que té certes irisacions metal·litzades entre el verd i el blau segons el caprici de la llum. Del mateix color són les plomes de la base de les ales que contrasta fortament amb les de l’extrem que són blanques, com el ventre.
La seva bellesa, gracilitat i elegància no s'avenen amb el seu paper de carronyaire en la cadena alimentària, sempre a la cerca de cadàvers i despulles d'altres bèsties. Però avui, de moment, no ha tingut sort. Es podria pensar que està trista, però seria una il·lusió, les garses no tenen sentiments, com a molt, ansiosa, sensació causada pels efectes secundaris dels instints, en aquest cas de la fam.
Segueix buscant quan una ombra pesada irromp tan ràpidament com desapareix deixant seqüeles en el seu camí. Un borinot estabornit, pel que sembla un fort impacte, després de varis rebots, ha aparegut al terra dur que la garsa té just al seu davant. L'insecte no pot moure les ales però les seves potes articulades s'estenen i es flexionen arrítmicament sense saber ben bé perquè. La garsa s'hi acosta, se'l mira, amb el fort bec li dona un petit cop que fa que el borinot rodi sobre si mateix. En veure que no respon decideix menjar-se'l. S'hi apropa, abaixa el cap, estira el coll, obre el bec... quan una força inesperada l'aboca contra el terra. No és capaç de saber què passa, ni d'entendre que avui l'ha vingut a visitar la mort, disfressada d'esparver. La rapinyaire subjecte fermament el coll de la garsa amb una urpa i l'oprimeix contra el terra. Porta estona amagada en un matollar proper, observant el terreny on el petit ocell cercava l'aliment. Ara clava l'altre urpa en el cos de la garsa, pressionant tant com pot per ofegar la seva pressa. Però l’esparver no sap, mai sabrà res de la insignificança de la seva existència, mai serà conscient de la futilesa de la seva vida que, d'aquí a dos segons, és a punt de finalitzar esclafat contra el terra sota les rodes d'un trailer de 8 tones que circula perdut per aquella estreta carretera.