Cercador
Els dies tristos
Un relat de: Ramon Grau- Compartir:
La Núria desperta. S'espavila, a poc a poc. Pregunta, plou? La mare descorre la cortina. La fiblada inesperada d'un llamp dona peu a l'esclat descomunal d'un tro. Sí, plou. Llavors, aquest matí... Ja t'avanço que res de bicicleta, ni excursions per la vinya. I a l'era, ni acostar-s'hi!
Per a la Núria, els dies de pluja eren dies grisos però, en realitat, el que volia dir és que eren dies tristos. Era un sentiment que havia anat forjant durant els finals d'estiu a Can Reig, en el transcurs d'aquelles tempestes dels darrers dies del mes d'agost.
Quan plovia, l'assaltava una mena de desànim, d'aflicció, que mitigava la felicitat que sentia, cada dia, en aquella masia que llogava la seva família, els seus pares i els tiets, per ajuntar-se el mes d'agost i compartir vivències, històries i tota mena d'anècdotes i records. Era conscient de ser afortunada, però tot el que l’omplia de vida en aquells finals d'estiu, descobrir, explorar, voltar..., s’esvaïa quan plovia.
Ella gaudia passejant per la vinya, esclafant els terrossos d'argila endurida i arrencant raïms poc madurs que, d'àcids que eren, li deixaven el paladar i la llengua aspres. Voltava, amunt i avall, amb la bicicleta heretada del seu germà, descobrint noves rutes pels corriols dels environs, esquivant pedres i arrels que trobava en el trajecte, resolent exitosament els mils reptes que la seva ment era capaç d'inventar. Era feliç amagant-se, amb el cor a cent per hora, als múltiples entaforalls que oferia la masia, ara al corral, ara al safareig, ara al graner ... ja fos jugant a fet i amagar, ja fos fugint dels seus cosins que la perseguien farts que els fes la guitza a tothora, ja fos a l'hora de la migdiada quan l'àvia i la mare la reclamaven a crits. I la figuera, la figuera de l'era! A l'ombra de l’espessa capçada d’aquell arbre monumental, s'allargaven les converses de cafè dels grans fins avançada la tarda, moments que aprofitava per enfilar-se fent mil equilibris, ara per aquí, ara per allà, per obrir noves vies d'escalada entre les branques rabassudes i un xic boterudes d’aquell arbre vetust.
Els dies tristos, de pluja i foscor, estava prohibit gairebé tot. Li era permès escampar els legos a l'entrada del mas, però ja no es divertia com abans. O moure's per l'interior, però si s'acostava a la cuina, els dominis de l'àvia, havia de vigilar amb tot!
–No toquis això!– li deia.
–Si no faig res, iaia.
–Vigila amb el foc!–insistia l'àvia.
–Però si no el toco–protestava.
La quietud estirava el temps, dominava el mas, semblava que el bullici, l'agitació, les veus alegres del dia a dia, renunciessin a destorbar el silenci. S’asseia sota la llinda de la porta de la casa contemplant com les gotes d’aigua, amb un remor esmorteït, sacsejaven les fulles del cirerer, que insolents, després de cada impacte, es tornaven a alçar a l'espera d'una nova percussió. Ella hi veia els escuts de valents guerrers protegint-se de l'eixam de fletxes enemigues que intentaven doblegar la voluntat dels assetjats. Observava com creixien lentament els tolls d'aigua en el terra pedregós, com es desbordaven i iniciaven el seu camí en forma de petits reguerons que s'anaven fusionant camí del rierol. Ella es veia a si mateixa, alertant del perill de rius i rieres que sobreeixien la llera, inundant horts, camps i vergers.
Una pulsió interna la va fer pujar a les golfes, transgredint la més sagrada de les prohibicions, la que la seva mare li imposava mirant-la fixament, aixecant les celles i fent anar el dit mestre ben estès, mentre li preguntava si li havia quedat clar. Ella assentia, sí ho he entès. Però les golfes exercien una atracció irresistible, molt més forta que l’obediència derivada de l’estimació per la mare, una fascinació capaç de vèncer, també, el temor irracional a les ombres, als racons, al desordre, a la col·lecció d'objectes atrotinats que envellien, any rere any, en aquell descurat espai. I allà estava, asseguda en el terra irregular i polsegós, contemplant, a través d’unes petites obertures que feien de finestres, les quatre cases del poble que emergien de la boira baixa i un parell de masos mig camuflats en el bosc del muntanyam. I la Núria alçava el vol. Soc una pirata emboscada a l'espera d'un vaixell a la deriva, soc una vigia guaitant l'arribada dels exèrcits enemics. Encantada i pensarosa com estava, no es va adonar de l'arribada de la seva mare que se la mirava dempeus des del seu darrere, amb les mans a la cintura, més encuriosida que enfadada, en quin món ets, filla? La Núria es va girar instintivament. Enmig d'un fort temporal, des de la cabina d'un globus aerostàtic, li va enviar un somriure.
Per a la Núria, els dies de pluja eren dies grisos però, en realitat, el que volia dir és que eren dies tristos. Era un sentiment que havia anat forjant durant els finals d'estiu a Can Reig, en el transcurs d'aquelles tempestes dels darrers dies del mes d'agost.
Quan plovia, l'assaltava una mena de desànim, d'aflicció, que mitigava la felicitat que sentia, cada dia, en aquella masia que llogava la seva família, els seus pares i els tiets, per ajuntar-se el mes d'agost i compartir vivències, històries i tota mena d'anècdotes i records. Era conscient de ser afortunada, però tot el que l’omplia de vida en aquells finals d'estiu, descobrir, explorar, voltar..., s’esvaïa quan plovia.
Ella gaudia passejant per la vinya, esclafant els terrossos d'argila endurida i arrencant raïms poc madurs que, d'àcids que eren, li deixaven el paladar i la llengua aspres. Voltava, amunt i avall, amb la bicicleta heretada del seu germà, descobrint noves rutes pels corriols dels environs, esquivant pedres i arrels que trobava en el trajecte, resolent exitosament els mils reptes que la seva ment era capaç d'inventar. Era feliç amagant-se, amb el cor a cent per hora, als múltiples entaforalls que oferia la masia, ara al corral, ara al safareig, ara al graner ... ja fos jugant a fet i amagar, ja fos fugint dels seus cosins que la perseguien farts que els fes la guitza a tothora, ja fos a l'hora de la migdiada quan l'àvia i la mare la reclamaven a crits. I la figuera, la figuera de l'era! A l'ombra de l’espessa capçada d’aquell arbre monumental, s'allargaven les converses de cafè dels grans fins avançada la tarda, moments que aprofitava per enfilar-se fent mil equilibris, ara per aquí, ara per allà, per obrir noves vies d'escalada entre les branques rabassudes i un xic boterudes d’aquell arbre vetust.
Els dies tristos, de pluja i foscor, estava prohibit gairebé tot. Li era permès escampar els legos a l'entrada del mas, però ja no es divertia com abans. O moure's per l'interior, però si s'acostava a la cuina, els dominis de l'àvia, havia de vigilar amb tot!
–No toquis això!– li deia.
–Si no faig res, iaia.
–Vigila amb el foc!–insistia l'àvia.
–Però si no el toco–protestava.
La quietud estirava el temps, dominava el mas, semblava que el bullici, l'agitació, les veus alegres del dia a dia, renunciessin a destorbar el silenci. S’asseia sota la llinda de la porta de la casa contemplant com les gotes d’aigua, amb un remor esmorteït, sacsejaven les fulles del cirerer, que insolents, després de cada impacte, es tornaven a alçar a l'espera d'una nova percussió. Ella hi veia els escuts de valents guerrers protegint-se de l'eixam de fletxes enemigues que intentaven doblegar la voluntat dels assetjats. Observava com creixien lentament els tolls d'aigua en el terra pedregós, com es desbordaven i iniciaven el seu camí en forma de petits reguerons que s'anaven fusionant camí del rierol. Ella es veia a si mateixa, alertant del perill de rius i rieres que sobreeixien la llera, inundant horts, camps i vergers.
Una pulsió interna la va fer pujar a les golfes, transgredint la més sagrada de les prohibicions, la que la seva mare li imposava mirant-la fixament, aixecant les celles i fent anar el dit mestre ben estès, mentre li preguntava si li havia quedat clar. Ella assentia, sí ho he entès. Però les golfes exercien una atracció irresistible, molt més forta que l’obediència derivada de l’estimació per la mare, una fascinació capaç de vèncer, també, el temor irracional a les ombres, als racons, al desordre, a la col·lecció d'objectes atrotinats que envellien, any rere any, en aquell descurat espai. I allà estava, asseguda en el terra irregular i polsegós, contemplant, a través d’unes petites obertures que feien de finestres, les quatre cases del poble que emergien de la boira baixa i un parell de masos mig camuflats en el bosc del muntanyam. I la Núria alçava el vol. Soc una pirata emboscada a l'espera d'un vaixell a la deriva, soc una vigia guaitant l'arribada dels exèrcits enemics. Encantada i pensarosa com estava, no es va adonar de l'arribada de la seva mare que se la mirava dempeus des del seu darrere, amb les mans a la cintura, més encuriosida que enfadada, en quin món ets, filla? La Núria es va girar instintivament. Enmig d'un fort temporal, des de la cabina d'un globus aerostàtic, li va enviar un somriure.