Cercador
Aguanta, Bernat!
Un relat de: Ramon Grau- Compartir:
Aguanta, Bernat!
Pels collons del Sant Pare! Ja ho pots ben dir que en Pavlov tenia raó. I que jo en soc l’evidència en vida. Arribar al portal de casa i pujar tres esglaons és el detonant diari per deixar de cavil·lar en la racionalitat de la ciència, deixar d’aprofundir en el pensament de Chomsky o interrompre l’anàlisi dels arguments contraris al relativisme. Cada vespre, cada nit, arribar al portal de casa i pujar tres esglaons és el motiu que em fa entendre l'autèntic sentit de la vida, tant senzill com satisfer els instints més primitius que desperten d’improvís a la meva bufeta, complir amb l’obligació immediata d’evacuar.
S'inicia la litúrgia encarat a l'ascensor que, pel meu infortuni, acostuma estar al quart pis. Comença un lent descens mentre palplantat enfront la porta, fortament apurat, engego una dansa atàvica en un meritori intent per apaivagar la urgència.
- Aguanta, Bernat, aguanta campió! - em dic, mentre ballo sobre un peu i sobre l’altre, gronxo els malucs endavant i enrere, basculo rítmicament el cap. En aquest moment, tan delicat, tant se val si es fa de dia o ja fosqueja, si caloreja o fa fred, el City o el Liverpool..., la meva missió en aquest món, l’objectiu primordial de la meva existència, es limita a reprimir que se li escapi l’aigua al canari.
Quan arriba l’ascensor, s'inicia el compte enrere. Trenta sis, trenta sis segons fatídics, s’allarga aquest via crucis si estic sol a la cabina i cap veí coincideix en el trajecte. Obro la porta, pico el tercer i l’artefacte engega amb parsimònia. Llavors, puc aprofundir en la coreografia del meu ball, afegint a la composició una oscil·lació de les espatlles i un gir pausat de tot el cos que em permet reprimir les inclinacions primàries més agudes, però alhora, m’enfronta, a través del mirall, a un home patètic, desgraciat, que pateix un turment irresistible i és a punt de claudicar.
- Amb els anys arriben els desenganys. Déu meu Bernat, en quines t'has de veure!
I quan passo pel primer, penso que ja me'l podia haver quedat, que també era a la venda quan vaig comprar el tercer, que el viatge seria més breu i menys feixuc el martiri. Però la insistència de la venedora “miri quina llum tan diàfana, quina visió tan oberta, quin silenci tan confortant...”, em va inclinar per les altures. No se'm va acudir de dir-li: "I quan em pixi què faig?" I ara, d’aquella pols venen aquests fangs, que si per Sant Agustí, el temps té el seu origen en l'ànima humana, en el meu cos, tot s’origina una mica més avall.
I torno a la introspecció, barrinant coses com "Tu pots! No queda res. Passarà!" Sempre em deien, de petit, que era un gran mentider.
El neguit em colla quan passo pel segon, sembla que aquest tram l'ascensor el puja més calmós i això és fa més llarg que la travessa del desert! Desesperat i com a últim recurs, abans de la desgràcia, em dic a mi mateix, “pensa en alguna cosa que et distregui, algun record, alguna cançó ...” I, sense deixar de fer la ballaruga, en condicions deplorables per evitar el mullader, em poso a cantussejar en Tomeu Penya, “Marieta meva, no te'n vagis que ara plou...”. Ui, malament, i canvio de cançó, en Raimon, “Al meu país la pluja no sap ploure…”, ui, pitjor! Profundament abatut, al límit de la derrota, sospeso encetar una pregària, que ja se sap, si Déu vol, sens núvols plou, ui! Ara bé, a qui reso? Al pare, al fill o a l'esperit sant? Ni que sigui per l'edat, decideixo que el primer deu saber més d’aquests afers. Inicio l'oració, quan l’ascensor s’atura, s’obre la porta i poso la directa, comprimint les cuixes i amb la ma oprimint els baixos, per aturar la primera irrigació. "Sigui santificat el vostre nom". Només em falta encertar amb la clau, que en moments com aquest, el pols em tremola i em cal Déu i ajut. "I perdoneu les nostre culpes". Despatxo els divuit passos exhaurint les darreres forces davant l’ímpetu final del fluid, mentre destrament, habilitat adquirida per la pràctica diària, em deslligo el cinturó i em baixo simultàniament pantalons i calçotets per seure a la trona i afluixar, tot plegat quatre gotes en un dèbil rajolí. "... ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén".
Acabat el ritual de conclusió, em disposo a afrontar, més optimista, el que queda del dia, amb la càndida esperança que demà altre dia serà.
Pels collons del Sant Pare! Ja ho pots ben dir que en Pavlov tenia raó. I que jo en soc l’evidència en vida. Arribar al portal de casa i pujar tres esglaons és el detonant diari per deixar de cavil·lar en la racionalitat de la ciència, deixar d’aprofundir en el pensament de Chomsky o interrompre l’anàlisi dels arguments contraris al relativisme. Cada vespre, cada nit, arribar al portal de casa i pujar tres esglaons és el motiu que em fa entendre l'autèntic sentit de la vida, tant senzill com satisfer els instints més primitius que desperten d’improvís a la meva bufeta, complir amb l’obligació immediata d’evacuar.
S'inicia la litúrgia encarat a l'ascensor que, pel meu infortuni, acostuma estar al quart pis. Comença un lent descens mentre palplantat enfront la porta, fortament apurat, engego una dansa atàvica en un meritori intent per apaivagar la urgència.
- Aguanta, Bernat, aguanta campió! - em dic, mentre ballo sobre un peu i sobre l’altre, gronxo els malucs endavant i enrere, basculo rítmicament el cap. En aquest moment, tan delicat, tant se val si es fa de dia o ja fosqueja, si caloreja o fa fred, el City o el Liverpool..., la meva missió en aquest món, l’objectiu primordial de la meva existència, es limita a reprimir que se li escapi l’aigua al canari.
Quan arriba l’ascensor, s'inicia el compte enrere. Trenta sis, trenta sis segons fatídics, s’allarga aquest via crucis si estic sol a la cabina i cap veí coincideix en el trajecte. Obro la porta, pico el tercer i l’artefacte engega amb parsimònia. Llavors, puc aprofundir en la coreografia del meu ball, afegint a la composició una oscil·lació de les espatlles i un gir pausat de tot el cos que em permet reprimir les inclinacions primàries més agudes, però alhora, m’enfronta, a través del mirall, a un home patètic, desgraciat, que pateix un turment irresistible i és a punt de claudicar.
- Amb els anys arriben els desenganys. Déu meu Bernat, en quines t'has de veure!
I quan passo pel primer, penso que ja me'l podia haver quedat, que també era a la venda quan vaig comprar el tercer, que el viatge seria més breu i menys feixuc el martiri. Però la insistència de la venedora “miri quina llum tan diàfana, quina visió tan oberta, quin silenci tan confortant...”, em va inclinar per les altures. No se'm va acudir de dir-li: "I quan em pixi què faig?" I ara, d’aquella pols venen aquests fangs, que si per Sant Agustí, el temps té el seu origen en l'ànima humana, en el meu cos, tot s’origina una mica més avall.
I torno a la introspecció, barrinant coses com "Tu pots! No queda res. Passarà!" Sempre em deien, de petit, que era un gran mentider.
El neguit em colla quan passo pel segon, sembla que aquest tram l'ascensor el puja més calmós i això és fa més llarg que la travessa del desert! Desesperat i com a últim recurs, abans de la desgràcia, em dic a mi mateix, “pensa en alguna cosa que et distregui, algun record, alguna cançó ...” I, sense deixar de fer la ballaruga, en condicions deplorables per evitar el mullader, em poso a cantussejar en Tomeu Penya, “Marieta meva, no te'n vagis que ara plou...”. Ui, malament, i canvio de cançó, en Raimon, “Al meu país la pluja no sap ploure…”, ui, pitjor! Profundament abatut, al límit de la derrota, sospeso encetar una pregària, que ja se sap, si Déu vol, sens núvols plou, ui! Ara bé, a qui reso? Al pare, al fill o a l'esperit sant? Ni que sigui per l'edat, decideixo que el primer deu saber més d’aquests afers. Inicio l'oració, quan l’ascensor s’atura, s’obre la porta i poso la directa, comprimint les cuixes i amb la ma oprimint els baixos, per aturar la primera irrigació. "Sigui santificat el vostre nom". Només em falta encertar amb la clau, que en moments com aquest, el pols em tremola i em cal Déu i ajut. "I perdoneu les nostre culpes". Despatxo els divuit passos exhaurint les darreres forces davant l’ímpetu final del fluid, mentre destrament, habilitat adquirida per la pràctica diària, em deslligo el cinturó i em baixo simultàniament pantalons i calçotets per seure a la trona i afluixar, tot plegat quatre gotes en un dèbil rajolí. "... ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén".
Acabat el ritual de conclusió, em disposo a afrontar, més optimista, el que queda del dia, amb la càndida esperança que demà altre dia serà.