Set segons

Es va adonar immediatament que el dany era inevitable, que no tenia bones cartes per jugar aquella partida, però, tot i així, l’instint animal de supervivència l'aferrava a la vida i va maniobrar per intentar defugir l'accident.
Va prémer violentament el pedal del fre, amb una força i intensitat fora de tota mesura doncs intuïa el que estava en joc. Com a conseqüència, el seu cos va rebre un furiós impuls cap endavant que a dures penes va poder resistir el cinturó de seguretat. Tot i l'esforç descomunal, el cotxe s'acostava cap a un impacte irremeiable lliscant amb les rodes bloquejades sobre l'asfalt que la pluja havia humitejat.
Mai va saber si va ser abans de frenar, després o alhora, ni si fou un acte conscient o es tractà d'un reflex, però va donar un brusc cop de volant que li va permetre d'evitar la primera trompada i li va suggerir alguna esperança. Amb aquella acció, inicialment exitosa, esquivava aquell cony de camió que, sense indicar la maniobra, havia envaït sobtadament el carril per avançar, per on ell s'acostava a tota velocitat, però al mateix temps l'havia abocat a un voral que discorria paral·lel a la calçada. Ara, intentava redreçar el cotxe que avançava a batzegades per un terraplè irregular, revinclant per sobre clots i desnivells, amb petits salts descontrolats, aixafant arbustos i matolls, amb les rodes de l'esquerra més amunt que les de la dreta a causa de la inclinació del terreny. Però el destí del vehicle ja no era a les seves mans, era incapaç de fer anar els pedals, els seus peus es confonien, no encertava. Les sacsejades l’empenyien a un cantó i a l'altre, amb tal violència que només podia agafar-se desesperadament al volant, mentre el seu cos trontollava i es veia propulsat, gairebé simultàniament, a un tragí impossible en diverses direccions, amunt i avall, a dreta i a esquerra.
Estava immers en una lluita entre les lleis de la física i els capricis de l'atzar, que únicament podia superar oferint una resistència sobrehumana. Però la balança es va desequilibrar. De sobte, la inclinació del cotxe va augmentar i el mon es va confondre, retorçant l'espai, distorsionant el temps, tergiversant la lògica i qualsevol cànon conegut. El vehicle va començar a girar sobre si mateix, una, dues, tres vegades. A cada giravolt sobrevenien nous impactes que desviaven la trajectòria il·lògica que dibuixava el vehicle. Potser fou en aquell moment, donant voltes de campana, que va acceptar la inexorabilitat del seu destí, la vacuïtat del seu futur, la lleugeresa de la seva existència. Impel·lit per forces titàniques, cap i tronc havien perdut qualsevol coordinació, experimentant capgiraments desbocats. Cames i braços gesticulaven lliurement com les d'un ninot en mans d'un titellaire novell. S'havia rendit.
El xoc del cotxe contra el pilar del pont, tant inevitable com dramàtic, tant fulminant
com brutal, va abatre tot moviment, la carrosseria incrustada en el formigó, mil remors apaivagats per un silenci i el temps esgarrifat cavil·lant una aturada. S'havien fos les olors, esfumat tots els colors. S'havien esvaït els anhels, dissipat els records i els sentiments, extingit les promeses i els desitjos.
Un parell de cotxes van reduir la velocitat i es van aturar una mica més endavant, mentre dos camions s'allunyaven, perdent-se més enllà d'un canvi de rasant. Havia deixat de ploure.