El fabulós destí de Paca Poulin

Era un dimecres qualsevol, d'una setmana gens important. Davant del meu tallat-curt-de-llet matinal, i mentre desfeia la banya d'un croissant, anava fullejant tranquil·lament el diari. De sobte, no vaig donar crèdit al que llegia: "Maten una vedella que corria per Girona i va embestir un cotxe de policia".
Vaig aixecar la vista fent cara d'haver vist, com a mínim, Casper el fantasma. Vaig rellegir el titular. Sí, sí, en ple segle XXI una vedella campant alegrement enmig d'una urbs com Girona! Vaig tornar a aixecar la vista del paper, amb ganes de comentar-ho, d'esbombar-ho a tort i a dret. Fent una ullada a dreta i esquerra, em vaig adonar que era l'única persona en aquella cafeteria. (Bé, no era l'única... hi havia La Cambrera, que no compta perquè no em cau gens bé i no li vaig voler donar la satisfacció de comentar un succés com aquell). I per un dia, el meu company de feina, que sempre em porta a esmorzar, m'havia abandonat per anar-se'n a fer un massatge, cazum!
Davant la impossibilitat de comentar la jugada amb ningú, el meu cap va començar a centrifugar... La qüestió fonamental era que una vedella s'havia escapat de l'escorxador. Però, en realitat, quina finalitat tenia aquella fugaç i malauradament finita aventura?
El primer que vaig rumiar és el que hauria pensat qualsevol persona amb una mica d'enteniment: l'instint de supervivència la va portar a fugir, i amb les presses, va aixafar accidentalment el vehicle policial. És a dir, la pobra vedella, coneixedora del que li tenia preparat el destí (una mort segura, en el millor dels casos, esdevenint bistec de vedella ben criada), va decidir desafiar la seva fortuna i forjar-se el seu propi camí. Un petit oblit per part del seu botxí i cames ajudeu-me! Malauradament, per molt que va moure fitxa, va acabar essent abatuda per un policia; mort, tot i que heroica, força patètica després d'admirable esforç.
Vaig remenar el tallat, i seguint la direcció circular de l'escuma, em vaig dir a mi mateixa, que potser no era només l'instint de supervivència. Potser aquella vedella va tenir un últim desig abans de morir. I per què no? Segurament s'havia passat tota la vida en un estat de tedi, d'uniformitat, i necessitava destacar en alguna cosa. Tots, en el fons, ho necessitem. Finalment havia trobat la seva! Mentre circulava com una conductora suïcida per les vies urbanes, desafiant els vehicles que l'amenaçaven en sentit contrari, només tenia una cosa al cap: arribar al peatge Girona Sud i enfilar el camí cap a Barcelona. A la ciutat comtal l'esperaria un magnat de la publicitat que la convertiria, amb molt de glamour, en la "Vedella que somriu". O potser en la "Vilka", la vedella lila que fa olor de xocolata, imatge d'alguna casa com la Cluki o la Porras o fins i tot Les Cometes...
Aprofitant l'avinentesa em vaig menjar la xocolatina que sempre em posen amb el cafè. Oh, quina mala sort... no era xocolata negra, sinó amb llet!
Però és clar! Com no se m'havia acudit abans? En realitat, la vedella no tenia res més que un complexe brutal! Les seves companyes li feien mobbing, bulling o vaking, des del primer dia de convivència a la granja. Segur que li deien que estava massa flaca, que no s'adequava als cànons estètics d'aquella temporada. I abans que la nominessin i fos expulsada del club (amb la decepció i vergonya que hauria hagut de suportar), va decidir posar-se a dieta per engreixar-se i fer esport per enfortir musculatura. I quina millor manera que córrer a bon ritme? I és clar, ja se sap que això de l'esport enganxa... Llavors, quan estava a la cua de l'escorxador, se li va acudir que no havia pogut fer la seva sessió matinal... Sense shorts ni cinta al cap, ni tan sols amb l'mp3, però fos com fos, la vedella havia de córrer. I mira que tenia futur! Segurament hauria arribat lluny: com a mínim, una medalla de plata en cursa d'obstacles en les pròximes olimpíades bovines.
Ostres! Acabava d'entrar un senyor a la cafeteria. Me'l vaig mirar amb ànsies de poder establir una conversa, però es va capbussar en una airosa conversa telefònica que em va fer perdre tota esperança.
Una estora! És clar! Res d'esport... el que volia era convertir-se en una estora de disseny! I quina millor manera que tombar-se al mig de la calçada esperant que un camió de gran tonatge la planxés i la deixés talment sortida de l'Inkea? Els més chics o retros en farien un bon ús... Certament, anys enrera molts peus es despertaven de bon matí amb el tacte suau d'una estora vacuna...
Mmmmm, potser que segueixi amb el croissant, o no acabaré mai...
De tota manera, i seguint amb les meves cavil·lacions, hi ha més possibilitats. Si en realitat la vedella no havia sortit mai, veure la llum del sol segur que li va provocar molta confusió. El més segur és que necessités ajuda de professionals, i que es dirigís a la comissaria dels Mossos d'Esquadra, que li queia molt a prop. O fins i tot, podria haver intentat cercar el suport necessari del centre sanitari que no fa gaire que s'ha instal·lat en aquella zona...
Ha! "Tolon, tolon", quina gràcia! En aixecar la vista per veure què carai feia amb un plomall la meva amiga La Cambrera, vaig veure en el prestatge dels licors, una ampolla blanca i negra amb el dibuix d'una vaca fent gresca i xerinola. Se'm va il·luminar l'expressió, ja sabia on anava! Aquella zona on la van trobar, està plena de discoteques! Quina vedella més marxosa... Qui ho diu que no es volia convertir en la primera vedella Dj de la història? Possibilitats en tenia: house, techno, r&b, dance, salsa, patxanga..., per gustos estan fets els colors! I de ritme ja en tenia, un ritme quaternari, però constant! Segur que hauria estat l'últim crit, el més cool, el més fashion... La gent s'hauria preguntat: qui punxa avui a La Sitt, al Monestir o al Verd? La resposta hauria flipat a més d'un: "Aquesta nit, en exclusiva per La Sitt, el Monestir o el Verd, Dj Cow!!!!" (És obvi que avui en dia, si no et poses un nom artístic en anglès no ets ningú...).
Se'm començava a refredar el tallat. I ja només quedava una banya del croissant. Em sembla, per això, que mai un triangulet m'havia durat tant! No era ni de lluny el que m'havia passat en un restaurant de quatre estrelles mitxelén no gaires setmanes abans. No vaig tenir ni temps de notar el gust dels entrants que ja em portaven el compte amb una xifra desorbitada...
Ja ho entenc tot! Què punyetes estava pensant? A veure, el somni de qualsevol vedella ha de ser esdevenir carn en un restaurant de luxe! I volia firmar un preacord amb algun cuiner famós per tal que la utilitzés i no acabés en qualsevol carnisseria o en un Bacdonals o Burriquín! Potser havia quedat amb l'Aroli, o en Goig o fins i tot amb l'Afrià... El seu desig era formar part de la història de la nouvelle cuisine i aprofitar per aprendre francès, que queda molt bé... Segur que hauria tingut una carrera brillant: "Vedella de Gigona à le tagggtagggge", "Tagggtalet de vedella de Gigona âvec pommes de teggge", o fins i tot: "Antgecot à le catggge fgomàges..."
Oh, quina monada! Quin nen més graciós! Acabava d'arribar una iaia amb el seu nét, quins ulls, quina rialla! Vaig quedar-me bocabadada davant d'aquella preciositat. Fins que li va caure l'osset de peluix prop del meu tamboret. Només recollir-lo de terra i ja ho tenia! Mentre li tornava i li feia quatre ganyotes d'aquelles que el nen devia relacionar amb un pallasso dels més dolents, vaig recriminar-me a mi mateixa, haver desvariejat tant.
Definitivament, el que li passava a la vedella és que li encantaven les criatures. I la millor manera de passar un munt d'hores amb marrecs de tota classe, era convertir-se en una vedella de peluix. S'hauria pogut instal·lar en un dels parcs infantils més conegut de la comarca. Per això s'afanyava tant, per ser la primera en entregar el currículum vitae en aquella empresa. Ja se sap, qui vol una cosa ha de lluitar per aconseguir-la, i ella tenia clar que havia nascut per triomfar!
Em sonava el telèfon mòbil. Algú em reclamava, ja. Ui, havia d'anar a fer un reportatge sobre l'estrena d'una pel·lícula. Més valia que m'afanyés o encara faria tard. Un glop més de tallat, que ja era fred, i ja podia córrer. Mentre esperava que La Cambrera, la meva amiga, no tardés més de l'habitual en cobrar (té la costum de desaparèixer durant estones: quan no és al lavabo, està fumant un cigarret; quan no, parla amb el xicot que és tant o més amic meu que ella...), doncs, mentre l'esperava, vaig veure finalment la llum: volia ser artista. No seria la primera ni l'última que un bon dia deia als de casa: "Mama, papa: vull ser cantant/actriu/ballarina/escriptora/pianista".
Però en realitat al que aspirava la vedella era protagonitzar una pel·lícula com la d'en "Beip, el porquet valent". Si en Beip ho va poder fer, per què no havia de ser-ne capaç ella? Només necessitava que l'Ispilberg, l'Almodosvar, en Fisney, la Barnerbos o qualsevol productor-director eficient, trobés el guió ideal per una actriu del seu estatus. No importava si es deia: Paca, la vedella valenta; Paca Jurasic; La Paca de les Galàxies; Buscant La Paca; o La Paquifocs. De tota manera, si era ben sincera amb ella mateixa, la vedella, -que, per proximitat, familiaritat i simpatia, i fent honor als "tomboleros" més cèlebres, ja feia estona que l'havia batejat com a Paca-, en el fons, el que desitjava era un film fet a mida. Hauria pogut ser, per exemple, El diari de Paca Jones, que tindria una segona entrega titulada: Paca Jones, sobreviuré. El més segur és que en veure tants cinemes a la ciutat, es pensés que el Setè Art seria el seu futur i que l'esperarien amb la catifa vermella arreu on anés.
Finalment, la meva amiga La Cambrera va fer acte de presència i es va dignar a cobrar-me l'esmorzar. Vaig retallar la notícia, no sense que em posés cara de pittbull, però abans que tingués temps de dir res, li vaig fer un somriure fals i vaig sortir per la porta. Ja al carrer, una mica més i m'esclafa el peu un cotxe d'una funerària. I una v
eueta dins meu va acabar de fer la crònica dels últims instants, de l'última alenada de Le fabouleux destin de Paca Poulin: "Després de lluitar ferotgement per salvar la vida, la vedella Paca, finalment va ser abatuda a trets per un policia local. El seu cos inert restava al mig de la calçada, davant l'expectació de conductors i vianants. Quan el jutge va haver decretat l'aixecament del cadàver, es va procedir a carregar-la al cotxe funerari. Unes hores més tard, el metge forense de torn va practicar-li l'autòpsia. Les exèquies per la seva ànima van tenir lloc dos dies després. Va ser incinerada, davant dels plors desconsolats de familiars i amics, al tanatori municipal. Un recordatori en memòria seva deia tan sols: "Paca, la vedella (1999-2006) Rest In Peace".