El desig del llac (trobada)

La petita cascada d'aigua cristal·lina queia entre les roques dolçament i, quan arribava al petit bassal, deixava unes petites bombolletes que desapareixien en pocs segons. Al seu voltant, les roques d'un color gris apagat brillaven de tan en tant quan un dels raigs perduts del Sol arribava a aquell lloc recòndit del món. Els arbres, grossos i frondosos, es movien al so d'una música que només ells sentien i que els hi arribava a través de la brisa estiuenca.
I, amagada rere un matoll, una llebre d'ulls espantats i respiració ràpida s'ajeia tot esperant una cosa que ningú sabia que havia de passar.
Un noi s'acostava al bassal amb una galleda com havia fet cada matí durant tota la seva vida. Es va agenollar davant l'aigua i va omplir el seu recipient de fusta, a poc a poc es va tornar a aixecar i es va començar a dirigir altra cop cap a casa seva. El so que va fer una cosa pesant mentre caminava el va fer aturar-se, va mirar d'una banda a l'altra intentant descobrir que era el que feia aquell soroll. I llavors la llebre va saltar. El noi es va trobar a terra sense la galleda a la mà i amb una llebre mirant-lo. Els ulls d'un color blau pàl·lid, massa intel·ligents per ser d'un animal, el van observar com explicant-li alguna cosa. La llebre va girar el cap per mirar alguna cosa que estava a la dreta del noi, ell va seguir-li la mirada i es va quedar sense alè. Un enorme ós color cendra estava allà assegut, tenia els ulls desenfocats, era cec. El noi no es va atrevir a fer cap so, no es va atrevir a moure's, però va tornar a mirar aquella llebre que havia aparegut del no res. El petit animal el va tornar a mirar i va fer un gest que semblava un somriure i, de cop, va saltar i va sortir corrents. L'ós, en sentir l'animal, va ensumar l'aire i el va seguir, deixant al noi espantat amb les cames tremoloses.