El desig del llac (confusió)

-No entenc perquè m'has vingut a veure. - va dir la noia. - És la meva aigua, és la meva terra. No hauries de preocupar-te per mi.
La noia va acariciar la superfície del bassal i va somriure. Va poder veure la seva imatge reflexada en aquell mirall translúcid, portava els seus cabells de color marró ataronjat recollits en una cua de cavall i els seus ulls blaus brillaven de forma màgica.
-Les estrelles han parlat. - va respondre la dona que estava asseguda a prop seu. - La teva terra morirà, la teva aigua s'esfumarà i el teu cos desapareixerà.
La noia es va girar per veure la dona. La seva pell era blanca, quasi malaltissa, portava un vestit vaporós de color blau marí que accentuava el vermell carmesí dels seus llavis, els seus cabells eren d'un color negre destenyit i els seus ulls no miraven enlloc, era cega.
-Cal que digui que tu no tes capaç de veure les estrelles?
La dona va fer un mig somriure de suficiència.
-No cal veure-les per saber que diuen.
La noia es va mossegar el llavi inferior i va apartar la mirada.
-A vegades s'equivoquen.
La dona va dirigir la mirada cap a la noia tot i que no la podia veure.
-Mako, saps perfectament que aquesta vegada no s'equivoquen. - va dir tranquil·lament. - He pogut sentir com protegies de mi a aquell noi.
La Mako va tornar a mirar el bassal sense dir res, va acariciar l'aigua altra vegada mentre sentia la mirada penetrant de la dona.
-Mako, saps que això et matarà, oi?
-No, no arribaré tan lluny.
-Quan de temps podràs aguantar? Una setmana? Dues? - la dona no mostrava cap emoció i tot hi així semblava trista. - Amb prou feines pots aguantar ara, mira't, t'estàs consumint.
La noia va observar el bassal, tenia raó, cada vegada tenia menys forces.
-Pots estar tranquil·la, no moriré.
La dona va negar amb el cap.
-Si segueixes així moriràs.
-I que vols que faci? - la Mako va contenir les llàgrimes. - No puc fer res! No hi ha cura per aquest mal.
-Podries acceptar-ho.
-Saps perfectament que si ho faig seria com firmar el meu contracte amb la mort.
-Mako, ara mateix estàs a un pas de la mort, però si acceptes el que sents... - la dona va callar durant uns segons. - Potser, només potser, series capaç de sobreviure més temps.
-Una vida humana.
-Sí, tants anys com una vida humana.
La Mako va mig aclucar els ulls, era una bona idea, això no ho podia negar, però hi havia alguna cosa en tot allò que feia mala espina.
-I tu que en treus de tot això?
-Res de res, Mako, res de res.
-Llavors no entenc perquè intentes ajudar-me.
Els silenci les va envoltar deixant a les dos observant-se mútuament, encara que una d'elles no podia veure res.
-Que vols que et digui? - va parlar primer la dona cega. - Que vull el teu territori? És el que vols sentir?
-No.
-Llavors?
-Digues que ho fas per mi.
La dona va somriure.
-Ho faig per tu, Mako.
-D'acord, Dria, faré el que dius, és el millor.