El correu i la seva història

Les comunicacions sempre han estat un element de vida pels pobles, no sols pel caire familiar, sinó pel comerç especialment; aquest ram era menester i no existia ni per a subvenir les necessitats d'aquell temps; els correus oficials no estigueren muntats fins a mitjans del segle passat; hi havia sols empreses particulars que cuidaven de portar la correspondència d'un lloc a l'altre i eren conegudes amb el nom de correu; però, gaudia d'una consideració oficial per part del govern, no eren el que són avui; en temps d'Isabel II i durant el seu regnat, s'usaren els primers segells de franqueig.
En el temps vell, el correu era portat per les diligències, els qui venien de Barcelona; i els dels altres llocs de l'interior era portat a peu, o bé a cavall.
A la ciutat de Barcelona hi havia una institució que era coneguda amb el nom de Cofradia dels Correus, els orígens de la qual es troben en l'any 1587 davant el notari de Barcelona Joan Esteban Mir. Hi havia dues classes de correu: els que anaven a peu i els que anaven a cavall; a mida que s'anaren perfeccionant els camins i era més fàcil transitar per ells, el correu es confià a les diligències i més tard, l'any 1848, quan s'establí el ferrocarril, aquest fou el mitjà de què es valgueren els nostres passats i que avui encara continua, augmentat amb la utilització dels avions, que també transporten correspondència.
Per a portar el correu a l'estranger s'anava a cavall, com és natural, però si aquest tenia d'anar més lluny era un problema molt greu.
A les darreries dels s.XIII i començaments del s.XIV, el correu s'enviava particularment, aprofitant la sortida d'algun vaixell de vela i s'enviava per aquest mitjà la carta a Amèrica si aquest era el lloc destinat.
A voltes la cosa era més complicada, puix a més de la persona que sortia devia la lletra passar a una altra persona o dues més i la carta anava de mà en mà fins arribar al seu destí, i tot això es feia constar al començament de la carta, i acabada l'esmentada explicació del com anava a les seves mans la carta, s'entrava en matèria. A aquesta carta, el qui la rebia, com era natural, la contestava; i en la contesta solia repetir més o menys extractat el que deia la carta i tot seguit venia l'explicació del conducte pel qual s'enviava, i en tercer lloc s'entrava en matèria.
No cal dir que les cartes en aquella època eren llarguíssimes; fins i tot de 6 fulles i lletra menuda, per cada carta que abans s'escrivia, avui se n'escriuen mil o més.