El continent ocult de Barcelona.

Un relat de: Jere Soler G

Avui ha vingut la tia. Ha agafat el tren a la plaça de Catalunya i s'ha acostat fins a Terrassa amb un cistell de vímet ple a vessar de peix fresc.
-És de la Boqueria. ¡Haguessis vist com es bellugava quan l'he comprat! Apa...! Menja-te'l que encara estàs en quarantena...
-Tieta... que ja fa dos mesos que vaig parir...
-És igual. Les quarantenes de vegades són de vuitanta o de noranta dies, i el peix va molt bé. A la Boqueria, m'han dit que l'han pescat aquesta matinada.
-¿I has anat fins a la Boqueria a comprar-me el peix?
-Ai nena...! ¿Què et penses...? Sóc la teva tia, però t'he criat com si fossis una filla més. I sàpigues que per a mi ho ets, una filla.
I ho diu escarrassant-se, amb els ulls suplicants, sincera i soferta. A la seva manera, amb les manies que ella té com tots tenim, sí que m'ha estimat, i de bon tros. Ha sofert tot allò que de mi no comprenia, com si jo sempre hagués estat d'ella.
-Hi havia una gentada a la Boqueria...!
-Fa temps que no vaig pel Raval...
-Uff...! Aquell barri fa por, nena... Jo, tot just entro al mercat i surto cap a la Rambla de cop descuit.
-No n'hi ha per tant. Jo en guardo molt bons records.
-Sí, és clar. Tu sempre et ficaves allà on s'amagava el perill... Ai...! Com m'has fet patir...!
Somric amb nostàlgia. La tia no canviarà mai, no se'n surt d'allò que sempre ha vist. I jo, al Raval, m'hi vaig fer; al Raval, hi vaig tornar a néixer; al Raval, hi vaig retrobar el lligam amb l'únic Déu que existeix, que es diu amor.
Aquells estius...! Aquells primers estius amb en Roger; ell m'hi va portar. Quinze dies cada agost, d'any en any, en aquell casal on els nens i les nenes eren Déu fet carn. Nadal enmig de l'agost. Jesús tornava a néixer en els ulls de xocolata d'en Faissal, en Mohamed o la Btissam.
I els nens de les prostitutes que entregaven la vida i la dignitat per pujar els fills. I tots aquells que no sabien estimar, perquè ningú no els havia estimat mai. L'olor del Raval em retorna a un temps curull d'una tendresa sublim; un temps, ell sol, pel qual ja val la pena d'haver nascut. En aquell oasi, enmig de l'acceleració del món, ens hi trobàvem cada estiu les mateixes cares: en Roger, en Manuel, la Joana, l'Alícia, l'Aina, i centenars més...
L'Aina tenia les mans ossudes i llargues, i tant podien acariciar els cabells d'un infant com agafar-se al mànec d'una escombra. El rostre, de tan corrent, bonic, femení, vital, amb els ulls vius i segurs, sempre a punt d'actuar. Vermellor a la cara i als braços. Escardalenca i enèrgica, amb la rialla lluminosa. Una nena del Vallès, del poble, que havia entès que el goig de la vida és allargar una mà perquè un altre agafi empenta. I vivia a prop de tot, amb els peus damunt de la terra, sense ritualitzar ni angoixar-se pel que havia de venir després de la vida. La vida és aquí, i el plor i la fam, i les meves mans per apaivagar una angúnia. Sabia descobrir el cel i l'infern que hi ha a la Terra; i s'havia fet àngel de carn, sexuat i bell, per cremar la vida apagant el foc de l'únic bàratre que coneixia. Senzillesa i art a la minsa roba que la guarnia. Gust d'Àfrica, de fang, de cuir; art primitiu de carrer, d'infant. Samarreta estintolada de lila per unes mans de nen sota un cel gris de tempesta en una plaça del Raval, i picant l'ullet a la quitxalla quan la policia els perseguia per haver-se remullat a les blavisses i fresques aigües d'un gratacels d'oficines enmig de l'abrusador més d'agost. Un edifici poderós enmig d'un pou de brossa, i els nens creixent com flors a dins d'aquest pou de brossa. Or llençat dins dels fems, pedres precioses invisibles que la societat arracona i trepitja.
Simplicitat, discreció, gresca, lluita i amor transparent i ocult, molt d'amor blanc i llis que tan sols es feia carn damunt dels nens.
I la Barcelona olímpica ignorava els carrers ombrívols del Raval, les olors de la vida: agres, àcids, fecals i fumosos. I els nens i les nenes, colrats, en mil llenguatges exòtics, imaginaven mons molt més bells que aquell que els havia tocat de viure. I a cops escopien contra aquella altra realitat que els feia burla darrere d'un cartell publicitari i que els parlava d'autos, de viatges, de joguines, i de mirallets que no podien tocar ni amb la punteta de les ungles. I escopien contra el cartell, i contra qui els sonava a cartell, i contra qui els oferia el cartell. I puntades de peu, i cops de puny, i paraules que esgarrapaven, si no podien tallar ni destrossar. I amor, molt d'amor conscient que acompanyava aquell odi invisible i escandalós; i l'amor era infinitament més que no pas l'odi; l'amor era l'únic, i ho era tot. I els nens n'eren els mestres.
I a la sala de monitors hi fèiem vida, com en un hospital de repòs mental on mancaven els nens i sobrava pintura. I pastissets industrials caducats, papers de colors, cola, cordill, suor, samarretes mullades i molta... molta gresca. El temps volava i tornàvem a la guerra dolça de l'amor, de la força, de l'entrega.
Fou amb un anunci al tauler de la facultat com en Roger va descobrir la Fundació Cadira: un grup de mestres que s'organitzaven per educar en el lleure als infants del Raval de Barcelona. I allà vam descobrir l'Aina de Montcada, i també podria dir l'Aina del Raval. Avui l'Aina ja no és al món; se n'anà en un accident d'autobús, a França, quan li quedaven poques setmanes per començar la tasca de monitora amb què cada any regalava suor i somriures als nens del barri.
Al Raval, a principis dels anys noranta, els carrers pudien a una mena de barreja de claveguera, menjar i fum. Les façanes grises, gairebé negres, s'aixecaven, les unes davant de les altres. Els nens, traient els nassos entre els barrots del balcó, podien tocar amb les mans, les mans del veí del davant. Estretor, foscor, xardor, humitat, i el cel blau i llunyà entre les teulades. El sol, a esquitxos, s'infiltrava com un regal il·luminant les ombres oblidades. Crits, vida, gresca, jocs i corredisses, amunt i avall. I futbol, els ídols del moment, els déus dels infants: Stoichkov, Romario, Vitor Bahía. I les places brutes pels excrements dels gossos esdevenien estadis immensos on milers d'espectadors aplaudien els gols de les estrelles. I les estrelles, els diumenges a la tarda, esquivaven les cues dels homes que esperaven torn per pagar una cardada en un pis del carrer de Sant Ramon.
-"Hijo de puta...!" -digué un nen a un altre.
-"Repítelo y te mato... follaperros...!" -respongué l'agredit.
En Roger s'hi acostà tot reflexiu.
-Per què et molesta tant que t'hagi dit "hijo de puta". Tu saps que no és veritat, no t'ha de molestar.
-Es que es verdad...! -li respongué, deixant-lo sense arguments.
I sí que era veritat. La seva mare era una prostituta que tenia quatre fills; cap d'ells no tenia pare, tots havien estat petites relliscades en l'exercici de la professió. Els nens vivien desemparats, més temps al carrer que no al minúscul pis que servia de lloc de treball a la seva mare. De matinada, cap allà a la una o a les dues, quan es cansaven de vagarejar pel barri, fugint de la seva realitat, entraven a casa, sense fer soroll, i sentien els gemecs de la mare amb el client. Ningú no els demanava si havien fet els deures, ningú no els acotxava a l'hora d'anar a dormir. I així cada dia i cada nit. I pels carrers del barri, que era el seu món, la publicitat els hipnotitzava amb imatges de cotxes, de viatges, de xalets, de piscines; realitats màgiques dins del seu desig; un desig que en el seu endins sabien que mai no podrien sadollar. Es trobava massa lluny d'ells, massa fora del seu abast. I no tenien esma per agafar un llapis i intentar d'aprendre a escriure, o per obrir un llibre i posar-se a estudiar. Els gemecs de la mare els trencaven la concentració; els gemecs i la vergonya, els gemecs i la solitud, els gemecs i la por.
A mil cinc-cents metres d'on el cor d'aquests infants bategava, uns altres infants, innocents com tots els nens i nenes del món, somicaven perquè no tenien l'última versió de la "Play Station", i els seus pares els acotxaven cada nit i els feien un petó. Més a prop, dins del mateix barri, un munt de turistes de tot el món s'allotjaven a l'hotel "Le Meridien" i gastaven fortunes en despeses, als seus ulls, crucials per a una bona estada a Barcelona.
-No podem passar sense l'aire condicionat a l'habitació. Si us plau... vull la que tingui el bany més gros. ¿Que tenen pastís de maduixa aquest matí...? Ai... Aquests "gamberros" del carrer... tan bruts...! No sé com no els diu res, la policia...!
I els turistes passaven sense veure res, ni la vida, ni els sentiments, ni les llàgrimes, ni l'angoixa, ni la por, ni les rialles de tants petits que sabien gaudir dels jocs enmig de tanta estultícia.
¿Què veus turista? No veus res, no veus res més que el que està escrit damunt d'un prospecte de colors i que té un nom exòtic que sona idíl·lic, o excitant, o digne de ser visitat; i el màxim de plaer que et donarà serà la possibilitat d'explicar, a la tornada, que has estat allà, que t'ha resultat meravellós, i que et compadeixes de tots aquells que encara no ho han visitat. I no hauràs vist res, turista, res, perquè la infinitud d'amor que hi ha a l'altra banda de les façanes de la Rambla t'ha passat desapercebuda, perquè el clam dels famolencs ha estat per a tu un so desagradable i pecaminós que t'entestes en ofegar tot cridant la policia o el conserge de l'hotel o qualsevulla que esperonat pels diners esclafi els escombrats.
Els escombrats, els arraconats, els oblidats, els jutjats i condemnats, els dolents, els brètols, els insociables, els drogoaddictes, els musulmans, els delinqüents, els estrangers. Tot això és el Raval per als ignorants, per als que es pensen que són bons i que el seu món és bo, per als que encara creuen que la justícia dels tribunals de la societat és realment justícia, per als que es pensen que ser bo és no fer mal a ningú.
A tot arreu els éssers humans som iguals. Tots tenim gana, i por, i son; tots riem, i plorem, i xerrem; tots
volem ser lliures i tenir oportunitats per prosperar a la vida; a tots ens fa mal que ens humiliïn, que ens ignorin, que ens retallin les ales a causa del color de la pell o de la capacitat adquisitiva. El Raval era el barri dels que no podien viure a cap altre barri perquè no tenien diners per fer-ho. El Raval era el barri dels que tothom considerava perillosos tan sols en observar la manera com vestien, com miraven, com parlaven. ¿Com podien vestir amb un altre estil, si només tenien un exemplar de cada una de les peces de roba que formen l'indument d'un nen o d'una nena? ¿Com podien mirar d'una altra manera, si fixaven els ulls en el futur que els esperava i s'adonaven que no en tenien cap d'altre? ¿Com podien parlar diferent, si havien crescut entre els crits dels oblidats?


Comentaris

  • Naiade | 22-10-2007 | Valoració: 10

    Bon relat de denuncia. És nota que coneixes molt bé la problemàtica, potser des de dins i tot. He pensat que probablement tu fores algun d'aquests monitors que reflecteixes al relat. A l'introducció sembla que vulguis explicar un'altre historia, però un cop llegit i rellegit, trobo que és una manera de descriure la visió de dues generacions, per qui no estigui familiaritzat amb el barri, així es pot fer la idea de com era a l'època de la tieta i de com és ara al temps de la neboda, o sigui l'actual, en que es molt freqüentat i apreciat per la gent jove i no tan jove. Sembla que al barri s'hagi arribat a un equilibri on pugui conviure la misèria, la pluralitat de races, el oci i tal vegada la barreja sigui bona per fer-nos compondre la problemàtica i això sigui bo per l'esdevenir del barri.
    No em queda més que felicitar-te per una tan bona exposició del tema.

    Salutacions de Naiade

  • gypsy | 21-10-2007 | Valoració: 10

    semblen escopinades de vida. No t'ofenguis, és un elogi. Traspassar una realitat al paper i que sigui versemblant és difícil.
    En aquest cas, sembla sorgit dels budells, que és d'on surten els mots més bells, inclús quan es parla de estats sòrdids en que viuen les persones, allò que no ens agrada mirar, tu en fas poesia, que de fet, és el que és, això de sobreviure en tals condicions.

    (potser i és molt subjectiu no posaria el retrets als turistes, i t'entenc, però és ignorància. És molt pitjor la mateixa Barcelona, que sí sap que és el Raval)


    gràcies per escriure'l, el trobo molt bo el to narratiu, com de voragine, i les sensacions es poden tocar.

  • "Joder!!"[Ofensiu]
    RATUIX | 17-07-2007 | Valoració: 9

    El dit a la llaga, ben bé. I molta tendresa. I estimació. He viscut a la vora i ho conec.
    Les coses s'han de conèixer. Perdre la por.
    Felicitats per la sensibilitat.

  • Misèria entre nosaltres[Ofensiu]
    kukisu | 09-02-2006

    No sempre la falta de diners genera misèria. L'autèntica misèria és dels sentiments i la generen les persones. He sentit històries de postguerra en què la gent no podia ni menjar i, en canvi, els infants estaven atesos i eren estimats. La falta de diners es suplia amb dignitat.
    M'ha agradat molt el teu relat perquè és autèntic i descriu una situació sovint oblidada.
    Enhorabona.

  • retrat d'un barri molt proper[Ofensiu]
    qwark | 08-01-2006

    Veig en el teu relat una ambició per descriure d'una manera sincera i alhora enaltidora un barri amb molta història, amb molts problemes socials però també amb molt d'encant. Has enfocat bé una crítica cap a la despreocupació de molts de nosaltres envers aquesta gent, tan propera físicament (no som molts cops nosaltres mateixos simples turistes de la nostra pròpia ciutat?). Es percep molta implicació en el que escrius. L'aportació personal aconsegueix apropar moltíssim el relat al lector.

    Des del punt de vista tècnic, si em permets una petita crítica, comences amb una tieta i una mare recent de les que després t'oblides completament. Potser podrien haver tingut una mica més de paper, no ser tan sols l'excusa per un flashback.

    El raval, immers en un procés de canvis urbanístics i sociològics que portaran... a on?

  • Jeremias[Ofensiu]

    he entrat només per donar-te l'enhorabona pel relat. M'ha encisat, és preciós i a més ben escrit. L'he imprés amb molta expectativa sobre el que podia llegir i ni de lluny me n'he vist decebuda.

    Respecte al tema, últimament me'n sent molt sensibilitzada. És bo que de tant en tant algú alce la veu i s'escolte entre tanta superficialitat.

    Un gran relat, sí senyor, sense més paraules.

    Com sempre, ha sigut un plaer llegir-te.

    Besets

    annabella pampallugues

  • El Raval[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 04-01-2006 | Valoració: 10

    És interessant aquesta reflexió sobre el raval actual, o de fa poc temps, m'ha agradat. Jo conec el raval anterior, el raval de la meva infantesa, hi vaig viure, tenia un altre color, un altre aroma, però l'essència, l'essència és la mateixa.
    M'agrada molt el tema literari relacionat amb el Raval. Una abraçada.

  • Un relat[Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 04-01-2006 | Valoració: 10

    per llegir sense presses, assaborint-lo. No hi conec de prop el raval, però el meu barri o més aviat el meu carrer és també un tros de raval. He crescut aquí i me l'estimo, però molta gent no ho podria entendre, ni podria entendre el que m'envolta. Un carrer ple de llengües, colors, musiques, persones i poc diners. Un carrer que de vegades fa por i fàstic, i de vegades, de dia, radia una llum especial.

  • He viscut d'aprop....[Ofensiu]
    angie | 04-01-2006

    la problemàtica social del barri fa uns anys. Una amiga treballava al Casal on va haver aquella polèmica sobre els abusos...
    El teu relat m'ha fet tornar a trepitjar els graons arrodonits pel temps de les escales estretes i fosques, les rialles esbojarrades als patis i els silencis d'un munt d'ànimes que no feien més que cridar, fer-se veure dins un laberint d'hipocresia i ciment, que tot just creuar la Rambla, canvia de nom i acull als qui manen.
    El més preciós d'aquest barri és que té verb propi, ravalejar... i és una delícia fer-ho. Si més no, en l'última trobada ho hem fet...

    Quan llegeixo històries com aquesta, m'agafen ganes de sortir corrents i abraçar aquestes experiències... ja m'ho deia ma mare.... no pots estar ni callada ni quieta, mai...

    Petons

    angie

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261303 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA