El conte que un dia em va contar un txec

Anant en el Danubi Express, el tren que recorre els Balcans i travessa capitals de diferents països com Viena, Budapest o Istanbul fent en part el recorregut de l'antic Orient Express, va pujar a Karlovy Vary, a la República Txeca, un simpàtic noi amb ganes de xerrar i amb el que aviat em vaig entendre. Tant aviat es va acomodar i donar a conèixer el seu nom, Marek, em va començar a explicar histories. Home eloqüent, en Marek s'acabava de llicenciar en ciències econòmiques aplicades, carrera que va fer, segons deia, pels consells del seu avi. Departirem tot el dia i per la nit, després de sopar, i tenint-la tota pel davant, em contà el que succeí en el seu petit poble natal en el temps anteriors als seus avis.

Resulta que en el extrem sud-oriental d'aquell poble, en una casa allunyada del centre i més aviat separada de la resta de les cases hi vivia una família amb pocs recursos. Vivien del que podien, un dia anaven a pescar al riu, un altre feien parada en el petit mercat del que pescaven i així anaven fent i tirant fins que un bon dia se'ls va estroncar el riu i se'ls va fer difícil de pescar res. Res podien ni portar al mercat ni a la boca. I així fou que els va tocar d'anar a captar. Primer foren els fills que, per no passar gana, anaven pidolant de casa en casa. Déu n'assaciï qui en té ganes! qui en tenia els donava un dia un menat de prunes seques, un altre quatre pomes, quan no els pagaven amb raons. Tot va esdevenir més seriós quan qui es va posar a demanar almoina va ser la mare. La deplorable situació d'aquella família va arribar a oïdes de l'alcalde i se'n va arribar a parlar fins i tot en el plenari de la Casa de la Vila.

El poble estava dividit pel riu entre els habitants de la part alta i de la part baixa. Entre tots, els de dalt i els de baix, van arreplegar poc o molt i els ho van fer portar a casa. Però quan es van tornar a reunir en plenari va tornar a sortir el tema de la mancança dels pobres veïns de la part extrema de la part de baix del poble al fer-se evident sa misèria quan el vell de la casa sortia també al captiri. Tornaren a fer una col·lecta benèfica per a lliurar-los-hi i fins i tot un regidor va proposar que, si la cosa es repetia, el consistori hauria d'establir una contribució especial per a fer front a la situació que la sequera i el conseqüent estroncament del riu havia portat a aquella pobra família i, tal vegada, a alguna altra de la que ja es començava a rondinar que potser també començava a anar malament. Les rondines continuaren i, que gira, que tomba, que si tanta carrega se'ls hi arribaria a fer massa pesada, els regidors de la part de dalt van ser els primers en anunciar que no acceptarien en cap cas la imposició de cap altra contribució ni pagament. La discussió es va centrar aleshores en qui hauria de pertocar de ser més benevolent amb aquells veïns desventurats, i aviat es digué que ja que eren de la part de baix els de baix s'ho havien de passar, que en temps de bonança i poques penúries els de baix compraven el pa a la pastisseria de baix i portaven a ferrar les mules al ferrer de baix i anaven a xollar-se al barber de baix i, així anant fent, així hauria de ser,doncs, a fi de comptes, que fos el botiguer de baix el que els hauria de fiar fins que el riu tornés a porta aigua i amb l'aigua, era d'esperar, que tornés el peix i amb el peix arribarien les ganes de tornar a anar a pescar.

Reputats els pescadors d'aquell poble massa creguts per uns, descreguts pels altres, van encomanar entre tots el negoci al capellà qui, al cobrir territorialment la parròquia tant la part de dalt com la de baix, i veient clara l'hostilitat i no volent posar més encara als parroquians uns contra els altres ni fer entrar en conflicte els sentiments de gelosia amb els de la compassió, i prenent en compte que els tals no eren massa ni gens practicants d'oficis fervents, també se'n va saber escapolir amb tot dissimul. I tot volent-los poder seguir tenint contents, els va enviar ca la botiguera Angelina que, deia el clergue, acomplia be els honors del nom que portava, bondadosa, angelical, vaja la que més posava en el paneret de la col·lecta dominical. Així ho van fer. I sent que l'home de la botiguera era també regidor, en una enèsima discussió municipal sobre la matèria, sent difícil el discutir amb vehemència quan la defensa dels interessos s'ha de fer a costa del sofriment o la desgràcia d'altri, en un arranc de compassió col·lectiva, el grup dels regidors pertanyent a la part de baix decidiren que en endavant ja se'n farien càrrec ells de la llista de vitualles que el pobre pescador pogués deixar pendent a la botiga.

En Marek tenia la mirada fixada en el Danubi que s'escorria lent i tranquil, semblant voler trobar-hi a la vista alguna casual carpa o perca que hi saltés o hi tragués el morro a la cerca d'algun moscard. Amb la mirada a la finestra, m'anava contant, tranquil ell també, punt per agulla, tots aquests esdeveniments mentre els vagons del tren s'agitaven i de tant en tant s'abalançaven en encreuar algun que altre pas a nivell. Mogut per L'interès que jo li mostrava, va continuar amb les raons i variades explicacions que els veïns d'aquell poble varen tenir al cas. Es veu que, tant ho van remenar, se'ls hi va anar fent gros l'arròs en deixar pujar més el farciment que el gall i acabant prenent als mísers de tema, i anant el dir de la gent que si l'home d'aquella casa era un dropo, que si la dona un budellot, que si la canalla malcriada... i com que de famílies semblants es va començar a sentir a dir el mateix... be, el conte d'en Marek s'anava fent llarg i semblant que era un conte d'aquells que no s'acaben, fins que ja es va començar a fer fosc i se li anaven aclucant els ulls. Amb l'ansia de conèixer el final i abans de que se m'adormis el rondallaire no em vaig poder estar de preguntar-li.

-I diga'm, Marek, com s'ho van fer per a acabar amb la misèria? Algun dia deuria tornar a ploure, no?

-Em sembla -digué- que el meu avi m'explicava aquesta historia per a fer-me entendre que allí a on s'hi instal·la, la misèria no en fuig; que així ho solia dir.

-Vols dir?

-Doncs em sembla que alguna raó tenia, perquè jo vaig arribar a conèixer als descendents d'aquella pobra família i la unica cosa que els pobres nois duien a escola eren els polls. -anava dient amb els ulls ja clucs.

-I com van arribar a sobreviure?

-Doncs tal com sol passarsempre a tot arreu, a la botiga els van seguir fiant, i els botiguers, a tots els veïns, els preus de les viandes van anar apujant.

I en acabar de dir això es va acabar d'adormir. I així acabarem, tan ell com jo, somniant d'arribar al lloc del destí, ell a Bizanci, jo a Constantinoble, i tots dos a Istanbul.



***

________________________________

Onofre d'Entença