El com de la vida

a la impotència de no trobar els mots quan volem expressar quelcom molt nostre i hi tornem repetidament, com en un cercle.
I sempre escrivim el mateix poema, amb formes diferents.

Aquest poema teu em recorda a algun molt concret de la Montserrat Abelló, molt depurat i directe.

petons Teresa!

Els teus poemes són petites joies d'orfebreria, treballades amb el material flexible de les paraules i les músiques invisibles que les contenen.

gypsy

...i gínjols es tractés!
Perquè eixe camí que descrius meravellorament amb metàfores és tan difícil!
Però jo, companya, tinc un ginjoler al jardí... i habitualment practique l'humor... i l'amor, amb la dona.
Què més podem esperar? Doncs sí: més salut... i més rebolica!!!

mentre retrocedint avanço pels fulls d'un llibre que va perdent les pàgines...
M'encanta aquest fragment en especial, però tot en si es preciós.
Un petó.

jOaneTa

Un cop i un altre ens omplim les mans d'il·lusions que sabem que no es compliran i de somnis eteris nocturns, que ja no sabem si són nostres o volen, o volien, ser nostres.. què més dóna, ara ja.
I, encara que ens sembli increïble, avancem, potser ja no pel camí que ens havíem dibuixat a la nostra ment, sinó pel camí amb el que els nostres peus s'han trobat, i les nostres sabates s'han fet a aquest camí .. i no volem llençar-les, encara que siguin velles.

Una abraçada,

Leela