El collar color blau de mar

La Carme està malalta, molt malalta. Tot de màquines la rodegen, desenes de tubs l’envolten. L’habitació on està instal•lada des de fa ja més de dues setmanes està neta i higiènica, i està pintada de color blau fluix, un to pastel que té la intenció de no cansar. Ella, a conjunt, porta l’uniforme oficial de la casa.
Tot l’entorn seria impersonal si no fos per la fotografia que té empegada a la paret amb una mica de cinta adhesiva. És una fotografia de la seva família i ella mateixa durant l’última Pasqua: El marit, els seus dos fills i ella, abillats amb vestit de festa i somriure de rigor.
El seu marit es combina amb el seu pare per estar sempre a l’aguait. El seu fill, quan la ve a veure, només pot agafar-li la mà i no bada boca. La seva filla no pot ni entrar, i mentre la veu per la finestra de dos per dos intenta parlar amb ella a través d’un telèfon que se sent molt fluixet; o és la seva veu la que ha perdut la força?
Està conscient, però no del tot, desplega una lluita aferrissada contra els petits energúmens que s’han instal•lat al seu cos. Té fred perquè un ventilador al que li han posat la segona marxa no té pietat d’ella.
Els metges no paren de fer proves, però no ho tenen massa clar, la infecció ha fet feina i ja és qüestió de... Un miracle? Si Déu escoltés totes les ànimes que resen per ella, aquelles que fan promeses de caminades de peus descalços, o aquelles que no creien i que volen creure recitant oracions oblidades.
La Carme és creient, ja ho era des de petita, quan unes monges molt autoritàries li feien aprendre de memòria les oracions que manava la fe. Ja de gran, casada i afillada, continuava anant a missa cada dia. A les vuit del vespre menys cinc estava asseguda a la capella esperant que el capellà fes acte de presència. Fins que les pedres van aparèixer.
Ara, va repetint precs, no es vol morir, té ganes de viure. Vol seguir endavant, però no per ella, sinó per aquells que veu a la foto. No els vol deixar, no els vol abandonar, ara no toca, ara no.
La febre, que no baixa, la manté en un estat entre el deliri i la lucidesa, ja no sap si somia o si està desperta...
Ara, s’aixeca i camina. Primer per un passadís llarg, molt llarg. Després continua per un camí de terra, sinuós però pla. De sobte es troba caminant per l’aigua, una aigua cristal•lina, blau de mar, i no s’enfonsa, i no s’ofega. Arriba a l’horitzó i travessa la línia per introduir-se a l’atmosfera clara. Puja en un núvol i es desplaça suaument amunt, amunt, amunt.
Se sent lleugera, se sent relaxada i feliç. S’adona que al seu davant hi ha una porta tancada. Una porta imponent, amb gravats preciosos d’àngels tocant la flauta. Abans que es pugui preguntar on és i que hi fa allà, la porta s’obre i d’ella en surt un senyor de llarga barba blanca, que li diu:
- Benvinguda.
- Qui és vostè, i on sóc? – li pregunta la Carme, sense por ni cap tipus de recança-
- Jo sóc Sant Pere, i estàs a les portes del cel. Però, Carme, aquest no és el teu lloc encara, has de baixar, has de tornar al regne dels vius, tens molta feina a fer.
Ella hi està d’acord, i li somriu agraïda. I sense saber com, va baixant de nou, passant pel cel a través d’un núvol, per l’aigua color blau de mar, pel camí de terra sinuós i pel passadís llarg. Quan arriba a l’habitació, s’estira i veu que no està sola. Ella no se n’ha adonat, però mentre feia el viatge, un reguitzell de persones entraven a l’habitació i intentaven reanimar-la, aconseguint-ho per fi.
Ha passat el temps, ara ja està a l’habitació de planta. S’està recuperant poc a poc, lentament. Cada dia surt a passejar amb una senyora gran perquè tot i no tenir-ne gens de ganes li fa vergonya negar-se. Els diumenges no li fan el pes, perquè és el dia en què rep un munt de visites i acaba esgotada. Entre totes elles, la dels seus fills, que venen en tren des de casa els avis. S’emociona cada vegada que recorda el que li va dir la seva filla el primer dia que la visitava a l’habitació: “Mama, per fi et puc tocar”.
Avui és el seu aniversari. El seu home, poc detallista però agraït perquè se n’ha sortit, li porta un regal: és un penjoll de color blau, diu ella. No, la corregeix ell, a la botiga m’han dit que és color lapislàtzuli. I ella, en silenci, recorda aquell viatge en què va conèixer a Sant Pere i va passar per damunt de l’aigua color blau de mar.

(18/06/12)