El centurió

Aquest cas podria semblar increïble, però us ben asseguro que és rigorosament cert. La cunyada d'un que treballa a la fàbrica Torras, que és coneguda d'una vocal de l'associació de mares i pares de l'escola bressol li va explicar confidencialment : fa pocs anys, dos matrimonis sarrianencs amics seus havien anat a veure la processó del Divendres Sant a Girona, i malgrat que durant tot el dia havia fet un sol esplèndid, al vespre s'havia girat mal temps. Feia fred (el mes d'abril, ja se sap…) i en acabar la solemne cerimònia, quan totes les confraries ja eren de tornada a la Catedral, havia començat a ploure. Un xim-xim que ràpidament es convertí en ruixat. Corrent cap a sopluig, els seus amics, que havien hagut de deixar el cotxe aparcat gairebé al Pont de la Barca, van trobar un manaia, amb la capa, la cuirassa i el pilum, que anava en la mateixa direcció que ells i mirava de protegir-se del temporal. Patint pel llautó del casc i altres peces daurades de l'uniforme, es van oferir a fer-li paraigua i van encetar-hi conversa. El manaia explicà que també era de Sarrià, que no els coneixia però que ell sempre s'havia estat al Pla de l'Horta, i que aprofitant la bonança de la tarda havia marxat tot xino-xano però que qui s'havia de pensar que la cosa acabaria a pluja batent …A ells, fent-se càrrec del problema i havent d'anar en la mateixa direcció, temps els va faltar per oferir-se a acompanyar-lo a casa en cotxe. Que no patís : a l'auto hi havia espai per a tothom, i com que era un monovolum dels grossos, la llança i l'escut ja cabrien al maleter.

El matrimoni propietari del vehicle es va asseure als seients del davant, com és lògic, i l'altra parella i el manaia ocuparen els seients posteriors. El viatge va ser breu (van tenir la sort de trobar tots els semàfors en verd) i distret, animats per la conversa : van bromejar sobre l'aiguat que els acabava de caure al damunt i sobre el creixement urbanístic del poble. Aviat ja no quedaria ni un pam quadrat per edificar ! Ja arribats a Sarrià, quan es dirigien cap al Pla de l'Horta havent trencat per un giratori, van tenir l'ensurt que difícilment oblidaran mai més. En anar a preguntar al manaia on l'havien de deixar : puf !, es van adonar que ja no era dins el cotxe. S'havia volatilitzat, tot i que no havien fet cap parada des de que van engegar a Girona, que la velocitat no havia baixat en cap moment dels 40 quilòmetres per hora i que les portes del darrera estaven bloquejades, com a mesura de protecció per la mainada que habitualment hi viatjava, de manera que només era possible obrir-les des de fora. La llança, el pilum del manaia, també havia desaparegut del portaequipatges del monovolum.

Aquesta desaparició els va commoure a tots quatre. No donaven crèdit a l'experiència que acabaven de viure i van fer el propòsit de no explicar a ningú aquesta extranya vivència, convençuts que els prendrien per llampats o els acusarien, directament, d'haver regat amb garnatxa, potser de manera massa generosa, els bunyols del ressopó.

Només la casualitat va contribuïr a aportar una resposta a l'angoixa que els turmentava. Mesos més tard, a la sala d'espera de la consulta d'un dentista, un dels testimonis del fenòmen (sembla ser que el propi conductor del monovolum), fullejava amb indolència una revista d'aquestes que presenten reportatges d'interès suposadament científic, mestre esperava que el féssin passar per obturar-li una càries que feia dies que li feia veure la padrina. Enmig d'un reportatge que versava sobre espiritisme, hi havia una entrevista a una reconeguda mèdium, que explicava que el cas més impressionant que havia viscut últimament era el del fantasma d´un centurió, legionari de l'època tardoimperial, enterrat a la necròpoli d'una antiga vil·la romana de Sarrià de Ter, que vagarejava de nits per aquells paratges, d'on l'havien foragitat de la seva sepultura en excavar-hi per fer els fonaments d'un xalet unifamiliar d'aquests d'obra vista, que ara estan tant de moda.