El camí màgic

El camí surt de Canet de Mar i va fins a Montserrat, però el tros meu és entre Sant Iscle de Vallalta i Sant Martí de Montnegre.
Està marcat amb uns senyals blancs i vermells per no perdre'l. Tampoc seria tan fàcil perquè una gran part del trajecte passa per unes boscúries impenetrables.
Anys enrere, hi vivia gent en aquesta zona, encara es poden veure les runes de can Vives de la Cortada, que deuria haver estat una casa magnifica. Al mapa hi surten altres cases que ja no existeixen, casa vella de Mas Ponts i casa Nova de Mas Ponts que està en un lloc ara ocupat per una horrorosa urbanització il·legal mig paralitzada.
Prop del desastre, la font del Montnegre, amb el seu faig descomunal ple d'inscripcions de gent que mereixeria que algú els hi hagués fet el mateix a la seva pell.
Més amunt la muntanya es torna solitària, gairebé mai hi passa ningú.
El punt més alt és coll de Basses, a la carena del Montnegre. Hi ha un camí bastant emboscat que recorre aquesta carena. Sense pujar ni baixar massa es pot anar fins la torre de vigilància contra incendis, i a l'hivern, quan no hi ha ningú, alguna vegada m'hi he enfilat.
La vista, que a nivell de terra queda tapada pels arbres, és magnífica: tot l'alt Maresme amb Calella i el delta de la Tordera, el mar al fons, les petites muntanyes de Pedracastell sobre Canet, les de Collacreu sobre Arenys, i per l'altra banda tot el Vallés Oriental amb el Montseny al fons. Al nord, els dies clars es veu el Pirineu presidit pel Canigó i el Puigpedrós.
Tornant al camí, un suau descens ens porta a Sant Martí de Montnegre on continua en forma de carretera de terra ampla i més avorrida fins Sant Celoni. És una zona amb alzines, castanyers i roures, plena també de cirerers d'arboç que a la tardor ens regalen els seus fruits vermells per fora i grocs per dins. Uns fruits que sovint fermenten i si en mengem molts ens posen una mica contents. També hi ha força esbarzers plens de mores quan n'és el temps. I aranyoners que són uns arbrets amb moltes punxes que donen un fruit petit de color morat, els aranyons, que són els avantpassats de les prunes. Els aranyons són molt aspres, però barrejats amb poma, se'n pot fer una confitura boníssima que és molt bona per acompanyar plats de porc.
Sant Martí de Montnegre són tres o quatre cases i una església amb un bonic campanar. Allí hi trobareu un restaurant freqüentat per turistes de ciutat en cotxe i alguns excursionistes, però no gaire massificat.
Per tornar puc agafar un camí molt més difícil de trobar que em porta directament a la torre dels incendis, i des d'allí puc baixar per un altre corriol directament fins a casa,

Entre coll de Basses i Sant Martí hi ha un indret màgic, la muntanya fa un replà arrecerat cobert d'herba dominat per mitja dotzena de roures molt grans. A l'hivern, sense fulles encara és més impressionant. Alguna vegada hi he pujat tota sola amb el sac de dormir per fer-hi bivac, veure els estels i les cuques del llum. I és que és molt especial per a mi, els pares em van explicar que probablement en van concebre en aquell indret.