EL BÀLSAM DE L'OBLIT

Un relat de: Sebastià Climent

M’ha passat tan arran dels meus nassos i a tanta velocitat que m’ha donat un bon ensurt. Aquest pardal vola esvalotat, he pensat. Va com boig i les seves piulades semblen xiscles de desesperació. No para de moure’s d’un lloc a un altre. Tan aviat és a la barana d’un primer o d’un segon pis com planeja ran de terra, com es torna a enfilar i torna a baixar tot fent cercles a l’entorn d’un grupet de persones parades al mig del carrer, a prop d’on jo em trobo. L’ocell està desconcertat i neguitós, però no sé que li provoca aquesta anormal excitació.

D’un grup de persones parlant al mig del carrer no n’hagués fet ni cas, si només parlessin. Però si a més de parlar, totes elles estan mirant un punt concret del terra, com si els hagués caigut alguna cosa però alhora sense fer cap gest amb intenció de buscar-la, és llavors que m’hi he fixat. Formen un semicercle que em tapa la visió d’allò que els te ocupats. He deduït, sense escarrassar-me, que es tracta d’un grup familiar compost pels progenitors d’un nen i una nena, una criatura dins d’un cotxet i una senyora que intueixo que és germana d’un dels dos membres de la parella i cunyada de l’altre. No sé que miren ni puc esbrinar el motiu de la conversa, però si que puc detectar que tenen fortes desavinences de criteris en relació a allò que estan mirant.

Fins que la dona no s’ha ajupit i ha fet el gest de recollir alguna cosa, no he vist de que es tractava: És un pardal petitó, caigut del niu, que encara no sap i no pot volar i que tot just fa alguns saltirons instintius de supervivència. Està indefens, desprotegit, esporuguit i a mercè de qualsevol perill.

Sense fer cap esforç intel·lectual, he deduït que la causa del desacord era, ni més ni menys, decidir el destí d’aquell pardal: Uns, la majoria, volien recollir-lo i endur-se’l a casa per cuidar-lo. L’home no. Així de clar. Desprès d’una bona estona de estira i arronsa, la mare l’ha agafat amb tota delicadesa i amb la ma fent de niu se l’ha emportat. Me’ls he mirat com se n’anaven carrer enllà. Els nens contens perquè ja tenien una nova joguina amb la que distreure’s. El pare devia pensar en l’incert destí d’aquell ocellet, la vida del qual tenia molt pròxima la data de caducitat. I jo m’he preguntat... I si no l’haguessin recollit?

El pardal que m’ha donat l’ensurt ha continuat giravoltant una estona més i ha desaparegut. Ara sé la causa de tanta excitació: ha perdut la seva cria i ha vist, impotent, com uns estranys l’agafaven i se la enduien. No ha pogut fer res per evitar-ho. El seu instint li diu que no la recuperarà, però la natura, a voltes tan cruel, cuidarà ben aviat de proveir al pardal del bàlsam de l’oblit i noves cries tornaran a omplir el niu que ha quedat buit perquè, malgrat tot, la vida continua.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140512 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com