EL BALCÓ OBERT

Tanta estona tancat al menjador, entre l’àpat de celebració familiar i la llarga sobretaula, l’havia atabalat. Va sortir a la terrassa per tal d’airejar-se una mica. Li calia solitud i un espai lliure on respirar i tranquil•litzar-se i aquell era el lloc ideal. En aquesta època de l’any, a finals d’octubre, fosquejava aviat i amb el canvi horari això encara es feia més palès. Les faroles del carrer ja eren enceses i els rètols i els aparadors de les botigues il•luminats.

Recolzat a la barana, sentint de fons aquella remor indefinible que la ciutat produeix, mirava amb indolència els edificis de l’entorn. Es va fixar en un balcó, obert de bat a bat, que deixava veure una gran sala. Li va cridar l’atenció l’atapeïment i la varietat de mobles que hi havia, que no tenien la més mínima coherència estilística. Tot plegat produïa una angoixant sensació de saturació. Va observar l’activitat d’alguns membres, casualment dones, o la inactivitat d’altres, casualment homes.

A tocar de la sortida del balcó hi havia un ampli sofà encoixinat, cobert amb una acolorida varietat de teles, i una gran butaca. Al sofà s’hi trobaven ben escarxofats dos homes en plena conversa. Un tercer, també còmodament assegut, ocupava la butaca i participava activament en la tertúlia. Davant d’ells una tauleta, coberta amb un mantell virolat, unes tasses i la típica tetera argentada. Tot a punt per al ritual del te. Les criatures assegudes, mirant la televisió. L’antena parabòlica, de la que disposa tota llar no autòctona, els permet seguir els programes del seu país d’origen. Les dones, que s’estarien a la cuina fent el sopar, només apareixien de tant en tant traginant els elements per parar la taula.

I ell s’anava preguntant...Què feien i com vivien al seu país? Per què van venir a viure aquí, a les nostres contrades? Tenen voluntat d’integrar-se al país? Què fan ara a casa nostra? Conviuen bé amb els veïns autòctons de l’edifici, si es que encara en queden?

Una pregunta el portava a una altra però sense cercar cap resposta. Havia sortit per fugir del brogit de la reunió familiar i ara es trobava amb la ment ocupada, divagant envers uns temes que, tot i tenint-los ben propers, els sentia tan llunyans i tant aliens. Era un altre mon al qual no pertanyia, ni s’hi identificava. No li agradava la perspectiva d’aquell incert esdevenidor i va concloure que ja en tenia prou. Tot reintegrant-se al grup familiar i participant de la trobada pensava que aquest sí que era seu mon. Només desitjava que ho seguís sent, que no li canviessin pas.