Egoismes

- Digui?

- Hola mare, què fas?

- Ah, ets tu! Doncs ja ho veus, aquí a casa sola, netejant, i com que ningú no em ve a veure...!

- Però qui vols que vingui? ara ja no és com abans, la gent no va per les cases de visita a passar la tarda en un sofà mentre mengen unes galetes i critiquen les veïnes.

- I què haig de fer, jo sola ?

- No has d'estar pas sola. Avui dia hi ha un munt d'activitats d'oci per a la gent gran per poc o gens de diners, i hauries de fer l'esforç d'anar-hi i participar. Has de sortir. Estar amb altres persones com tu. Jo t'hi puc acompanyar el primer dia. No ets pas invàlida i et seria profitós, sortiries d'aquests quatre parets i oxigenaries el cervell. Aquí ningú t'hi vindrà a portar res.

- Si, si, ja ho veig ja i tu encara menys; no hi vull anar a aquests llocs, està ple de vells. Jo vull anar amb gent jove.

- Per anar amb gent jove cal un determinat tarannà i un estat d'ànim divertit, i aquests no és el teu cas, mare. Has de valorar el que tens: no ets pobra, tens una casa, una pensió petita però digna, uns estalvis i una salut envejable per l'edat, així que utilitza-ho, accepta algú que t'ajudi en les tasques domèstiques i disfruta mentre puguis. No et capfiquis tant amb la neteja ni amb allò que no pots abastar.

- Ho veus molt clar, com que a tu no et passa? Tu tens la teva filla i sempre fas el que vols. Tota la vida donant'us-ho tot i ara què m'espera?

- La meva filla ? Déixa-la estar, ella no hi té res a veure. Si que em fa companyia ara, però mira, l'any que ve se'n anirà a la Universitat i al principi, pot ser anirà i vindrà cada dia però arribarà un moment que trobarà un pis amb altres estudiants i si la veig algun cap de setmana, ja serà molt. Per altra banda, quan acabi els estudis i amb l'especialitat d'art que ha triat segurament ja no tornarà al poble. No hi tindria sortida professional, aquí. El més probable és que es quedi a Barcelona o que marxi a l'extranger i jo hauré de respectar la seva decisió.

- Ah! i a tu tant te fa perdre-la !? Perquè aquesta nena, així la perderàs, saps? És tan trist perdre els fills !

- Però, d'on ho treus que la perdré ? No la perdo pas. Si s'hagués mort o es drogués o hagués estat abduïda per una secta pot ser si, però no és el cas. Ella ha de fer la seva vida i procurar de ser feliç amb tot el desenvolupament personal possible, sigui on sigui. Segur que l'enyoraré però no tindré sensació de pèrdua si ella és feliç.

- És clar, perquè ets una desarrelada que no estimes ningú ni res t'importa. A veure, si els fills marxen qui ens ha de tenir cura dels pares? Jo ho he fet tot per tu i vas marxar de casa sense casar-te i jo necessitava els diners. No he estat de sort, jo, amb els fills...

- Mare, jo ja tenia vint-i-sis anys i en feia dèu que et donava la setmanada sencera sense protestar i m'estava bé, però tu saps que mai haviem estat amigues. La nostra relació era d'ordres i obediència. Tu i jo no hem tingut mai cap projecte, ni visió de la vida ni una conversa comú. Tu i jo som dos monòlegs oposats i així és molt difícil la convivència. Per això vaig marxar.

- A mi no m'enredis, ets molt llesta, tu, i et creus que no et cal ningú. El que volies era desfer-te de nosaltres. Els fills s'han d'estar amb els pares fins al final i el demés són orgues. No ens entenem, vaja, tu i jo no ens entenem, ho veiem diferent… diexem'ho, deixem'ho...

- Si, val més que ho deixem. Adéu mare.

I continúa… Aquesta conversa, amb lleugeres variacions, es ve produint cada vegada que se'm acut telefonar-la o anar-la a veure; sempre donant voltes al mateix, com l'ase que gira al voltant del pou amb els ulls embenats sense arribar enlloc, sempre tombant-me l'argumentació perquè em senti culpable del desastre de la seva vida. Ja li temo: a veure quina una me'n caurà avui! De vegades em pregunto si si realment existeix el veritable ‘l'amor materno-filial', o al darrere de tanta abnegació no s'hi amaga quelcom de pervers molt menys altruïsta. Egoisme, pot ser? O soc jo qui no ho entèn?