Efemèride

Efemèride

La tremolor, la rigidesa i una forçosa lentitud de moviments li complicaven cada vegada més la tasca d’escriure. Passava la vuitantena i s’havia proposat ser honest amb si mateix: recolliria la seva vida en un volum de memòries, aquest cop sense filtres ni censures.
Amb una cal·ligrafia titil·lant, va recórrer la seva infantesa amb gran solvència. Tenia ben presents les corretjades d’un pare alcohòlic o la mofa dels amics per la seva veu aflautada. Amb més dolçor recordava l’amor de la mare, la casa de camp, l’olor del gessamí i l’eucaristia dels diumenges.
La joventut, allà on es forja tota identitat, demanava esprémer-se el cervell. Repassaria la seva modesta vida acadèmica sense exhibir gran omnisciència, el primer amor i el passat republicà. Poc a poc va anar perdent-se en tot tipus de principis, pensaments i reflexions. Estrenyia la ploma amb tant d’ímpetu que, tot d’una, se li va esmunyir d’entre els dits, caient-li a terra. En inclinar-se a arreplegar-la una esgarrifosa sensació li va glaçar el cor.
Just sota la taula una estranya presència l’observava amb mirada funesta. Els seus ulls, d’un verd tan intens com el seu pelatge negre, se li clavaven com ganivets afilats que li tallaven la respiració. Es va aturar a pensar. Qui sap, podrien ser símptomes delirants d’aquella maleïda malaltia. O potser era un simple i inofensiu gat negre que s’havia escolat per la finestra. Fos com fos, veure’l allà plantat l’incomodava.
—Fora d’aquí, criatura del dimoni! —va etzibar-li, volent intimidar.
La reacció de la bestiola el va tornar a sobresaltar.
—De seguida. Abans, però, hauràs d’escoltar el que he vingut a dir-te: tens un dia per acabar el teu relat. —va contestar el fèlid, abans de desaparèixer no se sap com.
Encara dubtós del que havia vist, es va prometre que no cauria mai en aquell parany. Al cap i a la fi, per damunt d’ell només hi havia Déu. I ningú més que Déu podia donar-li ordres.
L’endemà, el carrer n’anava ple: “És 20 de novembre. Ha mort el dictador”.




Pseudònim: Slim Sherman