Edip modern

Mira, sempre m'han agradat les dones més grans que jo. No sé, tenen una subtilesa que no trobo en les de la meva edat. Ja sé, ja sé, diuen que els nois madurem més tard que les noies i patatím, patatam... Jo sóc diferent. Potser és que busco una mare, qui sap. Home!, és cert que em cuiden més que les joves, no ho poden evitar. Jo, és que sóc orfe, sabeu? Orfe de mare, vull dir. De pare, es veu que no, tot i que no ho tinc massa clar. Potser sí que se li pot dir pare a aquell tros d'estàtua que he vist sempre a casa meva. Viu n'està, això sí, perquè es belluga. De tant en tant, però ho fa. I mou les coses de puesto. Parlar, em sembla que també, perquè un dia em va trucar una amiga quan jo no hi era i diu que algú li va contestar el telèfon, que no es van entendre, però almenys van parlar. El pare no sempre havia estat així. De fet, tinc la sospita que, quan no em té al davant, actua d'una altra manera; vull dir, actua, fa algo. Qui ho diria? No sé, sembla com si em tingués mania. Mira, jo, estic a punt d'anar-me'n de casa i ja no l'aguantaré més.

Hòstia tu! Estic de conya! Quin cambiaçu, tu! Aquí a la casa de la Margalida, això sí que es vida. Regalat, com hi ha món! I, com que em porta més de vint anys (exactament no ho sé perquè és el secret més ben guardat de l'univers, que ni la CIA, tu), em cuida com un fill. Quin gust! El tros del que sigui que tenia a casa encara hi deu ser, he sentit a dir que ara és un altre, que es mou i tot, i que parla. Qui ho diria! Mira, a mi me la sua, si no em vol com a fill, és cosa seva. Diu la Margalida que ella va conèixer un paio que anava a les endevinaires i que feia segons li deien. Què tanoca, oi? Mira que si mon pare va anar a una d'aquestes del tarot quan vaig néixer jo i li va dir alguna de grossa contra meva. T'imagines? Va. Romanços. Ai, Margalida, això sí que és vida!

Collons! Aquesta sí que no me l'esperava! Ara sí que hem begut oli! Quin pal! Això del destí és una collonada com una catedral. Ai! I això que no sóc creient i apostòlic i tot això, que si no… Va, ho sueltu?: resulta que la Margalida és la meva mare! Què fort, eh? Doncs un dia passejàvem tots dos pel carrer del Pi i, a l'alçada de Perot lo Lladre, va i ensopeguem amb mon pare ¡que caminava! La conversa va ser d'allò més intel·lectual. Jo començava a dir allò de: pare, aquesta és la Margalida; Margalida, aquest és el tros de tanoc... vull dir, el pare... quan me n'adono que no em fan putu cas. I és que estaven els dos palplantats, mirant-se amb la boca oberta (com aquell acudit del que vol hipnotitzar als peixos i es queda hipnotitzat ell, sabeu?) i jo vinga preguntar, i ells que no em responen. Total, que al cap d'una estona, agafo la Margalida pel braç i li dic: vinga, maca, a caseta hi falta gent. I ella que no hi vol anar. I el pare que vol venir. I jo que apreto a córrer tot arrossegant-la i no faig ni cas dels crits del gamerús aquell. En fi, quan arribem, va la noia (li dic així perquè li agrada i a mi, ja m'està bé) i em diu que aquell era el seu marit i que ella és ma mare. I es posa a plorar i cridar com una beneita. Resulta que és catòlica i tot això. De missa cada diumenge, no, perquè ho hagués notat, però es veu que això de l'incest és un pecat molt gros. Home! A mi sempre m'ho han ensenyat així. Ara, ves per on, resulta que jo també m'he tornat religiós! Tinc un pes i un llastri al cor que no em deixa respirar i unes ganes de sentir-me culpable i castigar-me que n'estaria content el Torquemada aquell... Coi de dona! Què t'agafa, ara? Què dius? Mare de Déu! Doncs no diu ara que es vol treure els ulls! No, si a exagerada, no la guanyarà ningú, no. Però, Margalida, perquè et vols treure els ulls, dona? Ah, en senyal de penediment, per no resultar tan atractiva. Però dona, això és molt dràstic! Escolta, i si et traguessis les llentilles, no n'hi hauria prou? Ah, que no... Vejam, si ho fas per no resultar atractiva, no cal que t'hi amoïnis, que d'aquí a ben poc ja se't començaran a notar les arrugues i tot arreglat. Ai! Quina plantufada m'ha fotut! No, si les dones, no hi ha qui les entengui. Mal si els dones la raó, mal si no els la dones. Margalida, Margalida, escolta, a veure, oi que tu no has estat mai religiosa fins ara ni jo tampoc? Doncs no hi donis més tombs! Fins ara estàvem bé, oi que sí? Ara, què ha canviat? Ah, que ara sabem que som incestuosos. Val, però mira, això ens ho ha dit el tanoca de mon pare que fa ni sé la d'anys que no parla, així que millor no fer-li cas. A més, tu estàs segura que no et van canviar el nen a la clínica? I a més, i en el rotllo religiós, oi que l'Adan i l'Eva eren germans i bé que es van casar? Ho veus, dona, com tot té solució? Au, torna't a posar les llentilles i anem al carrer.

-Escolta, Margalida, què li va dir la pitonissa aquella al pare, ja saps, quan jo vaig néixer i tal?
-Doncs que t'ho faries amb mi i el mataries a ell.
-Ah!

Bé, això del destí és una cosa molt seriosa, oi? Vull dir que si una part de la predicció s'ha acomplert, no m'hauria jo d'esforçar per acomplir també l'altra?