Dues visions de la mateixa situació

Un relat de: natasha

Acabo de tancar la porta de casa teva i encara no entenc perquè he vingut. De fet vas ser tu qui em va trucar i insistir per convidar-me a veure el teu nou pis, ja que per fi havies abandonat el niu de la infantesa. Certament t'he de dir que em va sorprendre la teva invitació perquè normalment era jo la que trucava i reclamava una trobada per tal que el temps no posés tants instants entre nosaltres que al final no ens coneguéssim. La vaig acceptar, no sense abans recordar la "cita" a casa teva de la nit de reis, aquella que sempre guardaré com un bon regal, però bé, no volia que es repetís la situació viscuda. El fet és que avui ens hem passat tres hores en un sofà, amb música que m'has deixat escollir malgrat que els nostres gustos són totalment oposats, i parlant sobre la vida. Bé, hauria de dir que era jo qui exposava els meus somnis, les meves preocupacions i els plans de futur mentre tu et limitaves a escoltar pacientment. Acabo d'arribar d'un viatge i em sento preparada per enfrontar-me a tot, només em falten les notes que m'han d'obrir les portes de la universitat i avui per avui puc dir que sóc feliç. Tu t'has quedat allà, dient que jo podria amb tot el que em proposés i que res no em podrà fer defallir. Alhora feies breus comentaris de la teva situació i aclamaves la "llibertat" i la "revolució", però de manera molt diferent a la que ho deies temps enrera, desde la nostra llarga conversa la nit de Nadal de fa dos anys.
Hi ha alguna cosa que em diu que has perdut la il·lusió, el teu to en la pronuncia de certs mots em feia entreveure que quelcom ha canviat, però què? Això no ho puc saber, has de ser tu que em faci confiança i m'obri realment el cor i la ment com semblava que eren les teves intencions en trucar-me. Jo, en part, m'he quedat satisfeta, t'he demostrat que tinc un futur on les ganes no hi falten i on, si vols, hi tens un lloc, però que no t'esperaré sempre (com havia tingut la intenció de fer feia uns mesos), que formes part de la meva vida però ja només com amic. Tot i això, una part de mi marxa trista, em falten peces del puzle per entendre què he vingut a fer avui aquí i per entendre perquè evitaves parlar de tu, de la teva familia i d'allò que et fa ballar el cap.
Com t'he dit abans de marxar, si necessites res, truca'm. Espero que ho facis aviat, si no ho acabaré fent jo i tornaré a insistir fins a completar aquest puzzle inacabat.


*Acabes de tancar la porta del pis just després d'acomiadar-te de la forma per típica en tu, dos petons i un "cuida't molt i si necessites alguna cosa, ja saps on sóc" com si no hagués passat res i d'una manera que res faci pensar coses que no són, desapareixes rera el replà. Si t'he trucat és perquè passa alguna cosa, necessitava veure't, tenir-te al costat i parlar, tot i que quan t'has trobat asseguda al sofà amb el teu nou look jo m'he quedat mut. Has començat a parlar del teu futur, tot semblava tan clar i planejat detingudament. Primer, quan sàpigues les notes dels últims exàmens, et matricularàs a la universitat, intentaràs acabar primer i llavors, si es pot, marxar a fer segon a la ciutat del nord que et fascina i després... ja es veurà. Tampoc vols fer plans a molt temps vista. Fins aquí tot sembla calculat amb ganes i força la qual t'ha fet superar els moments més difícils amb els que t'has topat, és per això que ja t'ho mereixes, ja t'ho he dit. Així i essent tu mateixa segur que ho aconseguiràs. Quan m'has dit que volies marxar t'he etzibat que ens deixaries aqui sols i tu m'has recordat la frase ue es veu que un dia que estaves "depre" et vaig dir i pel que es veu t'ha marcat (tot i que jo ni la recordava) era així: "lluita pels teus somnis i que res ni ningú et faci caure", tenies raò (jo també en el seu moment), cadascú ha de lluitar per allò que vol i creu i els amics... clar són importants però no suficient com per fer-te decidir per un camí en la vida que no consideres teu. La qüestió es que et veia parlar així dels teus plans i del viatge a Donosti, d'on acabaves d'arribar i els teus ulls brillaven com feia temps que no els veia i jo, allà escoltan-te i presumint únicament del pis on m'havia mudat. M'has preguntat pels pares i la feina i jo he fet com si res, no era capaç de dir-te que el que ara no tenia res clar era jo que si, que tic pis però el fet que m'ha portat aquí és que els pares m'han tirat fora de casa per culpa d'un assumpte gris pel qual m'havien acomidat de la feina i ara ells no em volen ni veure, els he fallat. Després d'haver estat jo qui fa un temps es veia fort davan de tot, amb un futur que trobava fàcil i on les preocupacions pel demà no eren l'ordre del dia ara m'empetitia davant teu en no poder-te dir com em sentia, simplemen m'omplia la boca amb els clams de "revolució" i "llibertat" com a cuirassa i amb un "aquí tot va bé" perquè no descobrissis res de la meva situació.
Tan de bo no esperis que et truqui, saps que no ho faré, però espero que, com altres vegades, la meva màscara hagi sigut translúcida i per alguna banda o esquerda hagis vist alguna cosa estranya. Siusplau, truca'm i insisteix, al final saps que t'ho explicaré.

Comentaris

  • Hola![Ofensiu]
    Arbequina | 14-07-2006

    ja veus, torno a una d eles escriptores de l'amor. De tant en tant va bé. A més, el relat que acabo de llegir és molt interessant. S'endinsa a la psicologia d'una manera tan "parlada" i real, que m'ha entendrit la situació d'aquesta quasi universitària i el revolucionari destenyit. En fi, he passat un bona estona llegit-lo. A més, crec que he aprés alguna cosa... i això sempre és important: aprendre dels demés, i no és fàcil.

    Una abraçada i fins aviat.

    Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

77802 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut