Dues gates i set vides, una lluna i una nit

Havia passat massa temps i el pes de les paraules no escrites restava feixuc dins seu, com el pes d'un nadó a punt de néixer. Es disposava doncs a parir idees, emocions, a buidar desitjos, a fer que l'escriptura la portés més enllà d'ella mateixa, a deixar-se anar. Volia convertir en ficció, a través dels seus personatges, la vida mateixa. Sí, per difícil que semblés, per impossible que sonés. Ficció, la vida? I és que no podia entendre l'art com cap altra cosa que no fos un reflex del seu món, del seu Jo, el més íntim, el més absurd, el més inexplorat. Que no era doncs, tot allò que l'envoltava, part de la seva vida, part d'ella mateixa? Dins seu hi havia somnis, potser masses. Potser insuficients. I arribava un punt en què allò real es barrejava dins la ment amb el món fictici, fins a configurar un Tot únic, un Tot només seu. El que buscava era la manera de treure tot allò, de plasmar-ho, compartir-ho. Una foto, un dibuix, un relat. I els somnis, l'abstracte, prenien forma a través de paraules, d'imatges, de frases i colors. El seu món estava format de llibres, de passejos entre els arbres, de poemes i fotografies, de somriures sense motiu, de cims de muntanyes, de pel·lícules, d'amics, de cafès curts de cafè, de postes de sol a la platja, de nits llargues, de música, de tonteries i coses serioses, de bicicletes, de geranis blancs i violetes, de sucs de taronja, de... Però això sí, els somnis més intensos, els més secrets, els que més vergonya li causaven, existien en els ulls d'aquella noia. Extraordinària. Existien potencialment cada cop que la veia i sentia que l'estómac se li tancava en un puny, el cor se li accelerava a unes revolucions estrepitosament perilloses i els braços ja no obeïen les directrius del seu atrafegat cervell i corrien, hàbils i ansiosos, a voler-la abraçar. Abraçar-la fins a límits insospitats, no deixar-la anar. Sentir les també accelerades revolucions del seu cor, sentir el seu alè a cau d'orella, la seva escalfor, la seva olor, el xiuxiueig dels seus llavis. Allò ho volia viure, experimentar, sense pors. Sense frens. Perquè ella l'inspirava, encara no sabia com, ni de quina manera. Ella era art i somriures, en essència. Era el que duia per dins i per fora, i a tot arreu. Va guardar aquell instant somniat per sempre més, delerosa d'experiència. El telèfon va sonar. Va parar d'esciure. Preguntes, rialles de fons, nervis, un bar, un concert i la proposta de compartir música, alcohol i companyia. Va penjar. No s'ho creia. Es va treure la roba que duia i es va dutxar. Va triar bé el què s'havia de posar, anava arreglada. Una mica de maquillatge li cobria els ulls donant-los una ombra misteriosa, felina, emmarcats en una ratlla negra, perfecta. Es va posar la boina, va agafar la bufanda i la jaqueta i va sortir al carrer. Preparada. A punt per tot. La tardor encara es feia present i n'eren testimonis les cruixents fulles d'arbre que trepitjava ràpidament, sense veure-les. Caminava de pressa, tallant el fred. La nit queia damunt de la ciutat i si algú mirava cap al cel podia endevinar alguna estrella heroica que s'esforçava per fer arribar la seva feble llum a través de fums i de verí. Va arribar al lloc acordat. Les nou en punt. En veure-la va recordar totes aquelles paraules que havia escrit feia una estona, abandonades inesperadament damunt del seu escriptori. Ara, difoses, s'esborraven a la llunyania. Ja no quedaven frases, només imatges. I la nit va transcórrer, lenta, plàcida. Contradictòriament calenta en ple mes de novembre. L'estómac tancat, els braços intrèpids, els llavis porucs, desitjosos. Paraules al vent dites de pressa, nerviosament. Mirades, ulls. Dues gates i una nit. Set vides per Viure. Intensament. I va arribar un moment, un instant en què els somnis van deixar de ser per ells mateixos, somnis. I no hi havia ni passat, ni futur, potser tan sols, un Ara, ansiós, fugisser, que s'esmunyia massa ràpid. Les busques del rellotge no descansaven mai. L'abraçada, el seu alè. Tan sols l'instant que, momentàniament i gairebé sense adonar-se'n es convertiria en record. Va obrir els ulls i la gata restava al seu costat. Deambularen juntes en la fosca nit estèril d'estels. L'única llum, quatre ulls felins que brillaven en la foscor. Es van mirar tendrament, desafiadorament. Van saltar de la lluna per on caminaven. Restaren en peu. Ara, tan sol els quedaven sis vides i tota una nit per endavant. Valia la pena arriscar-se. El somni fet experiència. Art en potència.