Dos o tres? Segons com es miri...

Un relat de: natasha

J i X són germans i C és la xicota de X. J és, per a la familia, el noi treballador, responsable i que té un futur clar per davant; la visió que es té de X és el del bohemi idealista i inconformista que intenta viure del món més alternatiu, i C...és C, segons la situació.

Havíeu arribat tots tres alhora després d'haver compartit una tarda de converses al pis de la parella i la famiília estava feliç tot organitzant el sarau per la festa d'aquella nit. Em va fer il·lusió que em sorprenguéssis amb un somriure d'orella a orella i que t'interesséssis per la meva situació actual, feia dies que no parlàvem J i la veritat és que en tenia ganes. Poc després van entrar el teu germà i la xicota, amb ell és més habitual que compartim confessions, tot i que quan hi és ella es/us convertiu en "terreny" privat i és que us aclapara l'atenció com una televisió abdueix els espectadors en la final del concurs de moda. En aquell instant en què vas deixar de parlar amb mi i et vas centrar en ella, vaig saber que aquell vespre nit tindria la oportunitat de saber què "amagaveu" els tres, o hauria de dir els dos? Bé, us vau decidir per anar a jugar a la butifarra en el campionat que s'organitzava, com cada any, al carrer durant la festa major. Tu, J, eres la parella de joc d C (estrany no, que C no comparteixi la partida i la vida amb la mateixa persona?) i X ho feia amb mon pare, qui aquest any s'havia engrescat per passar una tarda diferent recordant la joventut i les estones que s'havia passat a la plaça del seu poble davant les cartes. Jo, mentrestant, gaudia d'una entretinguda conversa cibernètica amb el meu amic que, per qüestió de mala sort s'hauria de passar el cap de setmana a casa amb febre. Al cap de pocs minuts d'haver-se iniciat el campionat ja tornàveu a ser a dins, a casa, us havien eliminat en un obrir i tancar ulls. "Et criden a baix!" vas dir. "Si si, la teva mare et demana" va dir ella. "Llàstima que ma mare no hi fos, si no hauria colat perfectament" vaig pensar mentres marxava cap a abaix tot obeïnt ordres que semblaven calculades a la perfecció. Però ja feia massa temps que intuïa que entre vosaltres hi havia quelcom més que cordialitat de cunyats així que vaig decidir que aquesta seria la oportunitat ideal per esberinar-ho i "em vaig oblidar" el mòbil a dalt. Just entrar per la porta dos rostres massa junts, "no és el que sembla, és que tenia una taca de xocolata a la galta" vas etzibar mentre feies dos passos enrera tot nerviós i ella abaixava el cap, resulta sorprenent, algu que no hi és em demanava, llavors això de la xocolata... aquella nit no et treuria l'ull de sobre, ni a tu ni a ella. Com li podeu fer això al teu germà? Ell (X) està convençut que mentre fa classes de trombó a 30 km de casa els dissabtes tu vas a casa seva a montar quatre peces que falten per acabar de tenir enllestit el pis alhora que fas companyia a C i competiu en el joc d'estrategia. Massa "simple" com per trobar-vos en ple dissabte tu i ella al centre de la ciutat de compres i prop del teu pis. Potser X peca d'ingenu, però hauria de desconfiar del seu germà que actua per voluntat pròpia amb intenció d'ajudar? En principi no, si és que entre família la desconfiança no hauria d'existir! Vaig decidir anar-me'n, aquella escena em va desconcertar del tot, realment sobrava a la sala. Què va passar fins l'hora de sopar? vosaltres sabreu però vau estar desapareguts durant dues hores amb la moto de gran cilindrada que tens mentre X deia que havies fet un favor a la seva xicota ja que li encantava sentir l'aire a la cara quan es va a gran velocitat, si si, gest de màxim altruisme J. Moment de sopar. La forma com us vau col·locar a la taula em va provocar un atac de riure, ho sento, no ho vaig poder evitar, X, C i J, no la podieu compartir de millor manera! Quelcom us acabava de posar de peus a la galleda per algú que observa i que lliga els caps. Per una banda t'irritava veure com la parella feliç és feia carantoines i per altra, ella, quan va agafar la càmara digital, tan sols tenia flaixos per tu. No podia més, vaig abandonar la taula a la fresca, no soportava tota aquella parafarnalia que protagonitzaveu, ho sento però era superior a mi. Decidí pujar dalt a casa i reprendre la conversa via ordinador que havia deixat hores enrera amb el meu amic. Era massa tard com per poder dissimular el meu enfadament davant de X, que amb una mirada (fruit de llargues converses) sap el que em passa, i davant els meus pares; però tots tres sabien que aquell no era el moment per demanar-me explicacions, així que em van deixar marxar. Cinc minuts més tard us tornaveu a presentar a dalt, aquest cop em demaveu l'ordinador que ocupava amb tot el morro "hauries de deixar-nos el". Cara de sorpresa. Però us vaig fer cas, encara no sé perquè, suposo que perquè aquell és un dels teus 2 ordinadors, que per descomptat estarien ocupats tota la nit. Al carrer tot era música i xerinola, malgrat que no em quedaven ni ganes ni ànims com per seguir la festa. No em vaig poder resistir de tornar a dalt per agafar un llibre, aquest cop sense èxit, situació massa... ... com per poder completar la tasca "llibre", l'altra missió ja estava resolta, no em falten més proves que m'indiquin la relació "cordial" entre cunyats.
Asseguda a la taula al carrer, al davant d'una bona conversa i un cremat, silenci. No he vist fantasmes. I què passarà ara? Callar? Confiar a X el que hi ha? (massa dur) Parlar amb J? Explicar el que he observat a C? (la gelosa que em va odiar durant un temps per acompanyar, a ella i al meu cosí, a teatre). De moment intentar dormir per veure les coses més clares demà. Bona nit.

Comentaris

  • Per cert...[Ofensiu]
    Arbequina | 03-09-2006

    M'acabo de rellegir la teva bio i trobo que m'ha fet gràcia una cosa... "El meu camí seria més feixuc sense els amics, la família i el motor que, en certa manera, ho mou tot: l'amor."
    És curiós, però aquesta tríada és la constant del teu relat.
    En fi, l'amor com a motor ja veus que pot portar a malentesos ben complexes...

    Una abraçada.

    Arbequina.

  • Arbequina | 03-09-2006

    Caram! De bones a primeres, el personatge més atractiu és el narrador i, com és biogràfic, el relat, ja puc dir-ho bé: tu. Per un munt de raons: perquè hi entres a la seva/teva psicologia, perqué és efectivament el personatge central, perquè reacciona...
    No sé, m'ha resulatat un relat molt bó, per un munt de detalls (com quan dius que abaix era xerinola, que sitúa l'acció...).
    Els altres personatges i la història en sí... A veure, jo que no hi pinto res, m'ha agradat molt. A tu no et deu semblar tan bona la història. Però està molt ben entorlligada, i s'intueix una trama anterior i posterir, és evident, per altra banda, en una historia real.
    Per ser sincer, i disculpa'm l'alusió als teus cosins (que ja sabia que ho eren des de la primera linia), els apltres personatges, J, X i C, em resulten, cadascú per motius diferents, desagradables, almenys el paper que hi juguen a la històrieta. En fi, una assumpte ben recomplicadet.
    Repeteixo, genial l'actuació (i com ho escrius) del narrador, de tu.
    Molt bon relat.

    Una abraçada.

    Arbequina.

  • Oi tant![Ofensiu]
    DormS | 27-08-2006 | Valoració: 8

    Jejeje, i tant... segons com es miri... mare meva, quina situació més tensa... i tu allà... sabent-ho tot però sense tenir esma de dir res. Saps què? El que més m'ha agradat no és potser la temàtica del relat sinó la manera com esta explicat, que et manté expectant aviam com acaba la cosa... i només a la última línia es descobreix que hi pintes tu (la protagonista) en tot plegat.

    Una abraçada, espero seguir-te llegint!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de natasha

natasha

65 Relats

275 Comentaris

77870 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer una matinada d'agost del 1988 a la ciutat dels quatre rius (Girona).
Química professionalment parlant trobo en les lletres el meu millor refugi, on plasmar sensacions, desfogar-me durant un mal dia o volar pels núvols... escriure s'ha converit en una forma de deixar anar allò que penso però que no dic.
El meu camí seria més feixuc sense els amics i la família.
Gaudeixo amb una bona musica, un bon llibre, una conversa, el bàsquet o amb la simple tranquil·litat davant del mar.

si teniu alguna cosa a dir: judithgirona@hotmail.com

*tot comentari o crítica serà benvingut