Dona gitana de la Mariola amb mocador verd al cap

brutal. molt bó. Té moltíssima força
l'asfalt avergonyit, la pòlvora als ulls.
és un poema totalment visual , la "veig" amb moviment i tot. L'incendi es produeix.
És original, dinàmic i alhora estàtic, un instant en moviment aturat.
El títol totalment píctòric, ajuda molt a la sensació plàstica i visual. Colors.

M'agrada molt com escrius...

Com una foto que retrata un instant màgic. Com pots anar-te'n fins al big bang a partit d'una gitana que corre pel carrer? Felicitats!

T'he conegut pel fòrum. He tingut curiositat, crec que no t'havia llegit mai, i m'he emportat una agradable sorpresa al trobar aquest relat tan realista, descriptiu i profund.
Me'n alegro que també pintis.
T'aniré llegint

Salutacions
Naiade

quina estampa veig passar, els peus nus avergonyint l'asfalt per ser asfalt i la nostàlgia de les arrels, de les olors, de les natures salvatges com la seva ànima indomable. Hi ha éssers que no han nascut per viure encadenats, són lliures i fets d'una pasta estranya i incomprensible, mostrada en el seu esguard altiu i segur.
Atures l'instant i ens l'apropes perquè observem amb precisió la imatge i no ens perdem cap detall, quasi es pot sentir música i l'olor de flama d'aquests ulls feréstecs.

M'agrada aquest relat poc ortodox i els detalls de la imatge barrejats amb la necessitat indefugible d'entendre els orígens que ens han portat fins aquí, ara, en aquest moment i no a cap altre lloc ni de cap altre forma.

Gràcies per ferme'l conèixer, m'aporta una manera diferent de veure la literatura, una altra forma d'escriure que m'atrau i m'obre noves perspectives que per ara no coneixia.

però mira aquesta cosa m'agradat.

t'he reellegit i m'agrada, però em costa; ho tornaré a fer un altre moment, ets un dels meus referents