D'omegues i d'arrels

Un relat de: Mercè Bellfort
Al castell de la Citadelle,
imponent, el va conèixer.
Mirada perduda vers l’omega
que dibuixa, serè, el riu Doubs.

Atractiu, elegant, solitari. Negre.
El flash l’impactà;
el somriure, l’hipnotitzà.
Rubors, als rostres,
tactes, a flor de pell.

Ell, fill de la llunyana Madagascar,
ella, filla de la propera Catalunya.
Camins entrecreuats.
Futurs per descobrir.

En francès parlaren,
en silenci feren l’amor.
Enamorats, tots dos,
deixaren la bella Besançon,
vila neutral, indret de passió.

El tren i les immenses ganes
els dugueren cap a terres catalanes.
D’arrels fermes, pròsperes, radiants.
De gent cosmopolita i excitant!

Ella l’estima més que mai:
ell ha après la seva llengua,
ella adora el seu malgaix.
Ell fa olor a gessamí,
ella li lliura el seu destí.



Comentaris

  • Una llàstima...[Ofensiu]
    rnbonet | 12-06-2013

    ... que el gruix total no estiga a l'alçada poètica dels darrers versos.

    Potser donant-li més 'impacte de gesta' al conjunt -romanç, per exemple- el conjunt hagués quedat millor. Sols és una opinió sense fonamentar.

    Un beset, xicona!

  • Destí de gessamí[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-09-2012 | Valoració: 10

    I és que els dos darrers versos són preciosos, magnífics! Una bonica història d'amor, de realitat racial, social i humana, on l'amor, un cop més, és el gran senyor del moviment. Paisatges, aigua, persones, realitat. La teva poesia n'és plena. Una forta abraçada Mercè!

    aleix