DOLÇA AGONIA

Moltes gràcies Nonna_Carme, joandemataro, Núria Niubó, AVERROIS, Joan 07 (G.Pons), Jep Boix Frias i Mena Guiga i a tots els lectors, per els comentaris i lectures que heu anat fent. La veritat és que amb cada aportació vostre, m’heu fet obrir els ulls i de mica en mica he anat canviant la perspectiva de veure el món en general.

Espero continuar-vos llegint, una abraçada,

Bofarull.

Ho has llegit i sentit? Sí que en té. L'únic que no és el sentit que ens han ensenyat-enganyat la societat i els tòpics. L'amor i estimar no és una pel·lícula (la pel·lícula ens la fem nosaltres amb la senyora Ment que li encanta fer de guionista i que la creiem, perquè mana i molt). Estimar existeix. La felicitat existeix. I l'amor. Diferents tipus d'amor. I persones. I hi ha persones que formen part de la nostra vida més intensament que altres, o per un temps o per costum. Res no es pot fer allargar ni ser fet a mida. No existeix, és un fal·làcia. Entendre-ho, tot i que és fotut, ajuda molt. Saber que la felicitat comença, segueix, s'acaba. Quan sents que s'acaba, com un bon àpat, voldries retenir-la. I no. No s'és feliç de forma contínua. Ni trist. Ni res. No vull fer 'filosofia de fireta' (a vegades al fòrum es critiquen comentaris, no sé si meus, definits així), però crec que està bé tenir clar tot aquest solemne rotllasso que t'estic entatxonant, que no ho és tant ...hehehe...perquè, no et conec de res...però espero que siguis feliç quan puguis i com puguis, entre d'altres.

Mena passant-se un ou.

Agonia ? La vida és cada dia, cada nit, diferent, si volem. Manquen ganes, doncs t'invito a fer canvis. Connecta amb els teus recursos, amb la teva capacitat creativa..... i VIU FENT TOT UN RENÈIXER !!!!
A mi m'ha funcionat i per això amb respecte, t'invito a provar-ho i si vols ajuda..... amb molt de gust.
Una AGONIA és una estació de NO VIURE.... i tu i jo tenim tot el dret a viure i gaudir-ne, i saltar-nos aquestes estacions. Visca el TREN DE VIURE !!!!

...que hagis escrit aquest relat i que algú l'hagi llegit, fa que la teva vida no sigui com sempre, has entrat a la vida d'altres que potser pensen com tú o potser no i això fa que un aire nou ompli aquestes hores grises que semblen no agafar mai cap color. Sé que costa, però no s'ha de ser hipócrita i lluitar pel que un vol. No és fàcil, ni molt menys, però al final has de mirar enrere i dir...ho he intentat!
Una abraçada.

Un relat breu amb una gran càrrega emotiva. Molt ben escrit, concís i descriptiu alhora. M'agrada especialment el darrer paràgraf per la poesia que hi en ell i pel missatge d'esperança que traspua.

Benvinguda al grup de relataires, t'hi sentiràs molt bé. I no perdis mai "aquest beuratge emmetzinat" Espero poder continuar gaudint dels teus relats.
Una abraçada,

Núria

especialment quan s'arriba a un moment de davallada emocional i un s'adona que cal buscar nous horitzons, noves amistats, nous projectes... sobre tot cal obrir-se i donar-se sempre una oportunitat, sempre una més.

coincideixo amb la nonna que escrius molt bé

una slutació ben cordial des de mataró
joan

en els nanoreptes, m'ha portat a llegir el teu primer relat a RC.
Un relat trist que em fa pensar en un ésser amb una forta dosi de desencís pel mon que l'envolta .
Escrius molt bé , Bofarull ! Endavant !