EL CARRER: REALITAT O FICCIÓ?

És sorprenent la ficció dintre de la realitat, una realitat tan extremadament fictícia que a vegades em fa basarda.

Ara mateix o en qualsevol moment si un home agafa l’abric d’una revolada i decideix compartir una porció de la seva vida privada amb la pública de ben segur que optarà per sortir al carrer. Sí, serà un carrer com qualsevol altre però... Oh! És fantàstic!
Un nen passa per la seva dreta, la senyora amb tacons frega lleugerament la solapa del seu abric per l’esquerra, un home i un gos a l’altra vorera esperen, indiferents, que es posi verd el semàfor. Aixeca la vista i descobreix com a pocs metres sobre el seu cap, un grup de paletes, sobre una tarima, discuteixen de qualsevol cosa banal i l’abaixa just amb el temps necessari per esquivar, amb poca destresa, una noia que va amb bicicleta, un senyor lle... Ep, ep paraaaa! Pausa. Pestanyeja; un pestanyeig l’ajuda a evadir-se momentàniament de la realitat. Obre els ulls i...

“Apartis!”, un apartis el fa tornar al món real. Fa un salt enrere mentre observa que “l’apartis” surt de les paraules que escup una portera malcarada que, a base d’arrossegar l’escombra, pretén allunyar del seu edifici tota brutícia possible, l’home inclòs. Un nen agafat de la mà de la seva mare passegen, un senyor saluda, des de l’altre extrem del carrer, a la portera malcarada, un gat corre esvarat, una noia espe...

Com, què? Un moment, un moment, aquí hi ha alguna cosa que no encaixa! La portera malcarada, l’escombra, el nen, la mà, el passeig, la mare, el senyor, la noia... i on són el nen de la dreta, la senyora, els tacons, l’home, el gos i els paletes? Ah, els paletes encara hi són però la discussió no, ara treballen. Ell sí que hi és. Què ha passat? Déu meu, Déu meu! Ara qui se suposa que és ell? Es palpa el cos neguitejat, rebregant-se la roba, estirant-la tan salvatgement que sembla que es vulgui desfilar la seva pròpia pell. Ha perdut la seva identitat? No, no. Les ulleres! Les ulleres deuen estar brutes, es clar! Es neteja les ulleres i es concentra en aquesta tasca. Se les torna a posar i temorós aixeca la vista lentament.

I què hi veu? La portera, veu la portera i els paletes. Respira alleugerit. Però no! Ni la portera escombra ni els paletes treballen, ara parlen tots. I la resta d’individus i el gat ja no hi són! No hi ha res del que hi havia fa cinc segons, tot és nou. Escena nova. Ell no és nou. Tanca. Obre els ulls. Nova escena. Noves accions. Nous personatges. Ell no és nou. Tanca. Obre els ulls. Nova escena, accions, personatges. Ell no és nou. No! Sí que és nou! Ho comprèn tot. Mai ho havia observat des d’aquest punt de vista. Cada carrer és un escenari. En cada segon que passa hi ha una escena nova. En cada escena nova hi ha diferents individus i accions. Cada individu és un personatge. Cada acció la fa un individu. Ell sempre ha estat el mateix individu, sent un personatge diferent en cada moment, en escenes diferents.

Darrera d’una finestra i asseguda en una cadira, es distingeix una anciana que es passa les hores contemplant el carrer. L’home la saluda amb un somriure exagerat mentre es diu, per a ell mateix: “Espero ser l’actor preferit de les ancianes”.