MIRATGE D'AMOR

La llum d’una nit teixeix poesia,
fila miratges amb l’ordit del temps,
no aprecia el moment, creu que és fantasia
i ignora que algú escriu millor vers.

El doll de l’oblit s’amara en silenci,
a dins del seu cor hi resta pacient,
fidel ja l’avisa perquè recomenci,
la lluita argentada, passat vers present.

El dring d’un record s’amaga en boirina,
enmig de claror s’oculta en la nit,
car grava en el cor tot el que estima,
com broma que entela un vidre humit.

Una passió dibuixa al seu rostre
una rialla que engruna il•lusions,
formula qüestions, no espera resposta,
desgrana moments que foren segons.

Una esperança que neix ja florida,
esclata en el cor com llamp en el vent,
sadolla promeses de tota una vida
i vetlla l’amor com dolç jurament.

L’ànima vaga per camins, dolça augura
on busca refugi de calma i calor,
albira trobar, com glop de fortuna,
aquell sincer amor que anhela el dolor.

El seu esperit s’inunda d’absència,
quan mira endavant sense impediments,
llavors se’n adona que vostre essència
sota el seu pit viurà eternament.

L’albada, impacient, l’obliga a reviure,
d’aquell bell amor tan sols vostre imatge,
i mentre ell esbossa aquell franc somriure,
ella en farà de l’amor un miratge.

Ara tan sols compon poesia,
amb ploma d’or escriu des fa temps,
no cal que et cedeixi tal cortesia,
doncs sap que amb el cor escrius millor vers.