Diàleg sord amb subterfugis

El títol d'aquest poema ho explica tot. "Dialeg sord amb subterfugis"
Es la paraula d'un boig, que té el sentit de l'extranyesa de si mateix, el monòleg extraviat, amb referències a mons que no li pertanyen, a festes on ell no hi és, l'avorriment de recercar-se.... no sé ,li trobo sentit i la forma és molt bona per donar aquesta sensació d'extravi.
M'agrada, felicitats.

Tal com et vaig prometre, comentaré aquest poema que sí, em va agradar molt; i tal com ja et vaig dir, la interpretació serà mooolt personal. Respecte als signes de puntuació... jo els he entès com he volgut -i com he pogut-, i són aquests els que donen una interpretació o una altra... oi que no em tornaràs a fer això, de deixar-me sense signes? Una mica de compassió pels perfeccionistes-comentadors-repelents, siusplau...

M'agrada molt aquesta primera estrofa, és la que més m'agrada sense contar els dos versos finals, que no sé per quina estranya raó em tenen fascinada. Però de significat... n'hi he buscat i hi he pensat una bona estona, i a l'única conclusió que he arribat és que són una contradicció com una casa... no ho sé, diria que no ho he entès de res, però no fora més lògic: "passa el vent i tot és casual, res és casual i silenci"? Mmm, no sé si la meva lògica no funciona o si això no té cap sentit...

Passa el vent i res és casual
tot és casual
i silenci.

No volia retreure't més vegades la falta de singes de puntuació, però... m'hi falten! D'aquesta segona estrofa: hi sobra un dels tres "poc"? No? Si no hi sobra m'agrada l'originalitat però potser em falta algun símbol que ho faci tot plegat més entenedor... per exemple: "acumulo verbs i poc més, a poc a poc focs...". Mmm... me la salto, noi; no hi puc fer més.

Acumulo verbs i poc
a poc a poc
focs i móns que no em pertanyen

Interessant el "monologaria" aquesta aquí plantificat. I de veritat no hi falta un "però..."? Sembla un condicional sense resoldre. Mmm, interessant, però no sé on ni com lligar-lo.

Monologaria

Aquesta estrofa m'agrada, s'apropa a l'estil boigboig per excelència, oi tant... sí, m'agrada: la posició de pujar muntanyes per saber-te ridícul de no saber on ets... (intereptació personal, ehem).

Ple de preguntes
pujo a la muntanya
màgica
i em repto a pensar
en l'esquizofrènia
llum infinitesimal
del no sé on sóc

Interessant punt de vista el que ens mostres en aquesta estrofa, però segur que no és avorrit ser un mateix si ets un boig... no m'ho crec, de veritat.

Ser un mateix és dolorós
és avorrit
és un recerca
infructuosa
indecorosa

M'agrada també aquesta estrofa, és honesta... m'agrada m'agrada. Una coseta: el "em nego" forma part d'una enumeració (hi falten comes!!) o està allà plantificat, com un "m'hi nego" o com un "em nego a mi mateix"? Uf, déu ni do amb el poemet...

Sacrilejo els mots
em nego
vull viure permanentment
en la indecisió

Oh! El final m'encanta. Jo l'interpreto com una manera de donar a entendre't a tu mateix i al lector que acabes d'escriure una lletania que no porta enlloc, probablement, un cúmul de coses i idees que fan una barreja macabra.
O també pot ser que, simplement, continuis amb la línia del teu poema (més probablament) i deixis anar això com deixes anar cada estrofa: sense raó aparent.

Hi ha una altre festa
en un altre lloc

Per molt que això sembli una crítica destructiva o que no m'hagi agradat i t'ho estigui retreient, no, no, vas equivocat. M'agrada tot el que dius per separat, però trobo que està poc o gent lligat entre sí... que per altra banda tampoc és un problema.

Apa, boigboig, no em posis la feina tant difícil un altre dia. I felicitats pel repte guanyat! L'he llegit i m'ha agradat (el final també, també).

-Filladelvent-

ens hauries de regalar per poder comentar-te... cada dia ens poses la feina més difícil!

Jo per la part que em toca avui renucio sistemàticament -i dolorosament- als meus llargs i precisos comentaris en pro d'un reclam:

els signes de puntuació!

com ens pots plantejar aquest repte, amic, d'entendre aquest reguitzell de paraules que no esn ordenes ni amb puntuacions...?

Bé, bé, no em posaré melodramàtica, ara: considera que m'has reptat i que això no quedarà així: comentaré aquest poema costi el que em costi! (però ja avanço que la interpretaciós serà personal com mai).


-Filladelvent-

Gràcies per llegir-me i sí, tens TOTA la raó, aquest és el meu PECAT ser BARROCA a rabiar.

Si llegissis el que acabo d'ecriure cauries de cul. El penjaré per desesperació de tants...
Ja intento frenar l'impuls, ja, però... Tindré MOLT en compte boigboig, tot el que em dius.
T'ho agraeixo de tot cor!

Quan al teu relat, un petit "fallo". En lloc "d'un recerca" em sembla que hauria de ser "una recerca" no?

L'he llegit i m'ha semblat interessant, sobretot el final, "hi ha una altra festa a un altre lloc"

Sensacional boigboig, de debò!

per la iaia cabrona, ella és molt pedestre, de la terra, fa anys que va davallar dels niguls i totes aquestes coses ja li venen grosses ... fa 30 anys llegia en Kafka i veia películes que com manco entenia més bones eren, però ara ja no passa de na Corin Tellado quan les nines del geriatric li deixen ... ( encara surt Corin Tellado? ara tenc curiositat ...)

una aferrada boja

la iaia cabrona

un personatge. Admiro la manera que tens d'expresar el que et ve al cap, és massa.
Un boig dels millors.
Una abraçada