Diagnòstic

Quan li va dir la notícia el metge no s'ho podia creure. Feia temps que no es trobava tan bé i, justament ara, l'hi diagnosticava una malaltia irreversible que l'havia de portar a la mort.
Segons el metge havia de tenir uns símptomes molt clars, que cada vegada anirien a pitjor. Si bé ell no en tenia cap en aquell moment, de segur que en qüestió de poc temps li apareixerien, i tenint sort li pronosticava vida per a sis mesos.
Abatut va arribar a casa i sense embuts ho va explicar a la dona. Feia anys que eren casats i encara s'estimaven, però havien caigut en una monòtona rutina d'anar fent. Aquest sotrac, però, va fer que fessin un canvi, i a partir d'aleshores la dona va començar a mimar-lo com quan eren recent casats.
Va passar un mes i ell continuava sense tenir cap símptoma per la qual cosa va tornar al metge, aquesta vegada acompanyat de la dona. Quan el metge el rebé va semblar sorprès de veure'l tan eixerit, però tot i així va ratificar la seva sentència, al·legà que potser encara no se li havia manifestat la malaltia, però que de segur que en un moment o altre ho faria.
Sense esperança van sortir tots dos de la consulta, i mentre anaven capa a casa a ell se li va encendre una llumeta.
- Mira- li digué a la dona-, com que pel que sembla tinc els dies comptats, i després de tants anys de casats tenim un bon racó estalviat, et proposo que fem un viatge, no gaire llarg però, no sigui cas que comenci a trobar-me malament.
A la dona li va semblar bona idea i així ho varen fer.
Quan van tornar del viatge ell continuava trobant-se més bé que mai, i per més que s'esforçava no tenia cap símptoma de la malaltia.
Va passar un altre mes i varen tornar a la consulta del metge. Com l'altra vegada va fer cara de sorprès al veure'l amb tan bon aspecte, fins i tot millor que a la visita anterior. Amb timidesa varen insinuar-li si no era possible que hi hagués un error de diagnòstic, però el facultatiu amb un to de veu molt tallant va dir què no, que era del tot impossible, ja que avui en dia estava tot molt controlat. Van tenir la sensació de que quasi els feia fora de la consulta, al temps que els hi deia que de ben segur els símptomes apareixerien aviat.
Com que ell continuava trobant-se bé i encara els hi quedaven diners a la llibreta es van animar a fer un altre viatge, aquest més llarg però, si li començaven els símptomes sempre tenien el recurs de tornar, pensaren.
Després d'aquest viatge i com encara es trobava bé en feren dos mes, i va anar passant el temps fins arribar al sisè mes, que segons el metge era quan havia de morir.
Just el dia que feia sis mesos de la tràgica visita en que l'informaren de la seva malaltia reberen una trucada del doctor, en la qual se'ls demanava que acudissin amb urgència a la consulta.
Intrigats i amb certa por varen anar-hi sense dilació. De fet no els podia donar cap notícia pitjor què el que ja sabien, però com mai se sap...
Quan van arribar semblava que el metge feia molta estona que els esperava, ja que els va fer una gran rebuda i els atengué amb molta més amabilitat què en les darreres visites.
Desprès de fer-los seure davant la seva taula, s'assegué ell enfront seu i amb un to solemne va començar a parlar de la tecnologia i la medicina i de com aquesta s'havia beneficiat dels avenços de l'altre, tot i que a vegades la tecnologia no era sempre tan precisa com havia de ser, i que, sense que ell ho volgués, i evidentment no hi tenia res a veure, hi havia hagut un d'aquells petits "errors" que a vegades passen, i que ells n'havien sigut les víctimes.
Una mica atabalats per la poc clara explicació del metge i sense entendre ben bé què els volia dir, varen demanar-li si era possible que fos més directe, més clar...
El doctor, respirant a fons i amb cara de circumstàncies, els va dir: "L'ordinador es va equivocar, vostè està més sa què unes pasqües, el pacient que estava malalt era un altre".
Amb la boca oberta, no varen saber què dir, dins el seu cap es barrejaven per una banda els mals moments que havien passat i per l'altra els viatges que havien fet amb l'excusa de la malaltia, i que de segur no haguessin realitzat, amb lo qual no sabien si deixar anar una rècula d'insults al metge o donar-li les gràcies per la segona lluna de mel que havien viscut.
La dona, que va reaccionar abans que el seu marit, va encertar a fer una pregunta:
- I doncs, l'altre pacient?
- Oh! Ja és mort- digué el metge -, és justament per aquest fet que ens hem adonat de l'error.
Ja a l'escala, mentre baixaven amb l'ascensor, encara impressionats per la notícia, comentaren que ben mirat encara els hi havia tocat la millor part, i pensant amb l'altre pacient es consolaren dient-se que segurament va morir sense angoixa, convençut que tenia bona salut.