L'ACCIDENT

Un relat de: Maria Clara Prat Roig

Tot havia sigut molt ràpid, dècimes de segon potser, i de cop tot s'havia acabat... Sentia com s'elevava per sobre del lloc de l'accident, veia el seu cos desmanegat estès damunt la carretera i com l'equip de l'ambulància intentava tornar-la a la vida inútilment. No entenia el que havia passat, ella conduïa tranquil·lament camí de la facultat quan al girar el revolt aquell cotxe se li va tirar al damunt... en uns segons va veure tota la seva vida com en una pel·lícula.
Ara, des de la seva situació elevada, veia com treien un cos de l'altre cotxe, l'equip de salvament corria cap a ell després que haguessin tapat el seu cos amb una manta, donant a entendre que ja no hi havia res més a fer. Mentre intentaven reanimar-lo ella veié com del cos s'aixecava una figura etèria que començava a pujar envers ella, "aquest també l'ha palmat", es digué a ella mateixa.
- Perdona, què saps que ha passat?- li preguntà ell quan va arribar a la seva alçada.
- Sospito que ens hem mort, a tu què et sembla?- li contestà ella.
- Tan sols recordo que anava molt de pressa i que en un revolt se me'n va anar el cotxe i vaig xocar contra un altre que venia en direcció contrària...
- Aquest altre era jo que anava tranquil·lament pel meu carril camí de la facultat.
- Si que ho sento, no era la meva intenció fer mal a ningú.
- Doncs menys mal, perquè per no voler fer mal m'has matat!.
- Estava molt desesperat, no volia viure més...
- Doncs podies haver-te estavellat contra una paret, no et sembla? Jo sí que volia viure, i tenia moltes coses a fer, entre elles presentar un treball que m'ha portat molta feina fer-lo. I pensar que aquest cap de setmana no vaig voler sortir amb les amigues per a poder-lo acabar!
- De veritat que em sap molt de greu, no era conscient que podia fer mal a una altra persona...
- Una mica tard per a lamentar-te, ara ja m'has destrossat la vida, mai tan ben dit!
- Potser tu tenies una vida fàcil i agradable, en canvi la meva era penosa...
- Ho sento per tu però jo no tenia cap culpa...
- Sí clar, tenia que haver triat una altra manera d'acabar...
- O mirar de solucionar els problemes, no? A vegades les coses les veiem pitjor del que són, si haguessis anat amb un bon especialista...
- Ja, però tot això val diners, i un dels meus problemes era econòmic.
- Doncs el cotxe que portaves no era pas barat...
- És que el vaig comprar abans de la fallida de la meva empresa.
- Doncs si tenies una empresa vol dir que en altres moments la vida t'havia estat favorable.
- Sí, molt favorable, ara penso que potser massa, i això va fer que em tornés còmode, que no valorés tot el que tenia, i que penses que allò havia de durar sempre.
- El meu pare sempre diu que no s'ha de baixar mai la guàrdia, que pujar no costa gens però que baixar és una altra cosa. Ah! el meu pare i la meva mare, com reaccionaran quan els hi diguin que m'he mort? Se'ls hi trencarà el cor... I tot per culpa teva poca-solta!.
- Sóc un desastre, fins i tot en el darrer moment he resultat penós, destruint la teva vida i la de la teva família...
- A sobre, vas de màrtir per la vida, o més ben dit per la mort. Potser el teu gran problema és que eres un infeliç. Jo també tenia amics així, i em posaven histèrica. Tot els hi estava en contra, però ells no movien un dit per res, sempre esperaven que els altres els hi solucionessin els problemes.
- Potser tens raó, però a vegades el caràcter de les persones també influeix, no tothom és igual.
- Va, bajanades, això és una altra excusa, tu si vols et pots sobreposar al caràcter, et costarà més o menys, però si vols pots. Aquest és el meu lema, i fins avui m'havia funcionat bé...
- Fins que jo m'he interposat en el teu camí. Però veus com hi ha factors que no pots controlar...
- Sí, de fet amb això jo no hi contava, el destí m'ha jugat una mala passada.
- Tu hi creus en el destí?
- Home, la veritat és que no hi creia gaire, però ara no sé que pensar...
- Doncs jo sí que hi crec, i penso que tot té una raó de ser.
- Sí?... doncs llavors perquè et volies morir? Tenies que haver esperat el que et portava el destí.
- Bé, en aquells moments estava desesperat i no raonava, de fet no crec que de veritat em volgués morir...
- Aquesta sí que és bona, vas com un boig per la carretera, provoques un accident doblement mortal, i ara dius que no et volies morir! Ets desesperant!
- Potser per això em va deixar la meva dona...
- Doncs segurament, no m'estranya, no t'aclareixes ni tu mateix, vols però no vols, ets un cagadubtes!.
- Va ser per culpa d'ella que vaig agafar el cotxe com un boig i...
- Ja tornem a donar la culpa als altres... Si ella et va deixar deuria tenir les seves raons, no?
- Va dir que era un fracassat, que no servia per a res, i que ja no volia estar al meu costat.
- Deuria estar molt emprenyada per a dir-te tot això.
- Sí que ho estava, en aquells moments ens anaven a embargar la casa...
- Ostres!, que fort... no m'estranya, però potser no sentia el que et deia, segur que després se'n devia penedir...
- No ho sé, després ja hi va haver l'accident. De fet potser ha estat millor així, ara podrà refer la seva vida i segurament serà més feliç.
- Afortunada ella, jo sí que no podré refer la meva. Tan ben encarrilada que la tenia... estava estudiant el que m'agradava, començava a sortir amb un noi que podia haver sigut l'home de la meva vida, i tot espatllat per culpa teva...
- Ara ets tu la que dones la culpa als altres...
- Sí, però és que jo tinc raó, et recordo que va ser el teu cotxe el que es va tirar damunt el meu.
- Perdó una altra vegada, però no haurien de deixar fabricar cotxes que corrin tant... són un perill.
- El perill són els conductors que petgen l'accelerador, els cotxes tan sols són màquines!
- Ja, però si els cotxes no poguessin córrer tant els conductors no serien tan perillosos.
- És una manera de mirar-s'ho, sigui com sigui però, el resultat és el mateix.
- Mirant-ho bé pitjor hagués sigut queda mal ferit i tenir-se que estar tota la vida en una cadira de rodes o en un llit, sense poder-se moure.
- El que no es consola és perquè no vol diuen, però jo sincerament hagués preferit quedar-me en una cadira de rodes que morir-me.
- Això és perquè ets jove i encara veus les coses des d'un prisma molt ingenu.
- Tu tampoc ets massa vell, potser tens deu anys més que jo, no són tants per a veure les coses tan negatives.
- En deu anys canvien molt les coses...
- Bé, gràcies a tu no podré saber-ho mai.
- Al menys sempre seràs jove en el record dels que t'estimaven...
- Sí, com en James Dean o la Marylin Monroe, quin consol!
- I et recordaran en un bon moment, com una estudiant brillant, jove, maca...
- Amb un futur prometedor trencat per un inútil accident.
- A mi, en canvi, em recordaran com un fracassat, que ha perdut la empresa, la casa, la dona... i el causant de la mort d'una noia jove plena de vida.
- Sí, mirat així surto guanyant jo.
- D'haver sabut el que passaria, no hagués agafat el cotxe..
- I jo tampoc, tenia que haver anat amb tren. Però feia tard i vaig pensar que amb el cotxe aniria més ràpid. Em vaig equivocar.
- O va ser el destí.
- Tal vegada. Però quin sentit té la nostra mort?
- Ara, aparentment cap, però a lo millor en un futur sí.
- Tant de bo tinguis raó, al menys així no em sabrà tan de greu deixar aquest món...
- No és pas l'únic pel que sembla, potser ens espera un altre millor.
- Potser, però sense la meva família i sense els qui estimo no m'atreu gens.
- Tampoc podem triar, som titelles en mans del destí.
- T'ha quedat molt poètic, però certa raó tens, no podem triar on néixer ni tampoc on morir.
- Això em consola una mica, al menys no em sento tan culpable de la teva mort.
- Bé, no t'escapoleixis, força culpa la tens, sinó haguessis corregut com un esperitat...
- I si tu haguessis agafat el tren com cada dia...
- Sí home, a sobre tindré jo la culpa del accident!
- Bé, no t'enfadis, assumeixo tota la responsabilitat si això t'ha de fer feliç.
- En el fons ets bona persona, encara acabaràs caient-me bé.
- Potser el nostre destí era morir junts i entrar acompanyats en aquest nou món, o nova vida o digues-li com vulguis...
- Potser... no veus un túnel negre?
- Sí, i una llum al final...
- Tinc por, em dones la mà?
- Encantat!






Comentaris

  • Diàleg fantasmagòric[Ofensiu]
    nuriagau | 23-03-2009 | Valoració: 10

    M'ha agradat aquest diàleg de fantasmes. Molt enginyós i suggerent.

    M'ha fet reflexionar la necessitat que tenen ambdós personatges de cercar culpables externs als seus conflictes personals. Entre els vius també sol succeir força.

    Felicitats per aquest relat!

    Núria

  • Imaginació i diàlegs ben construits[Ofensiu]
    Romy Ros | 19-03-2009

    M'ha agradat la idea dels dos esperits que xerren mentre passen el tunel negre: una vital i jovenívola i l'altre amarat en l'angoixa d'una vida destrossada...crec que seguiré llegint-te perque encara que la literatura fantàstica no m'apassiona, els teus temes fan reflexionar. Espero que segueixis escrivint.

  • Un diàleg molt imaginatiu...[Ofensiu]
    Calderer | 18-03-2009


    ...els darrers anys a les sèries de televisió i al cine estan explotant molt aquest recurs dels esperits. Però pel que dius tu ho vas escriure abans d'aquesta moda.

    Com a pega he trobat que hi ha moments que repeteixes el mateix, penso que es podria escurçar una mica i quedaria millor.

    Salutacions

    Lluís

    ---------En un comentari a un conte meu em preguntes per com va anar la gigacalçotada. Va estar força bé, una mica atabalador trobar-te amb 70 persones la majoria coneguts-desconeguts (potser caldrà inventar una paraula per definir els coneguts només per internet), però la meva familia i jo ens ho vam passar bé i repetirem quan es convoqui altre cop, a veure si t'animes.---------

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Clara Prat Roig

Maria Clara Prat Roig

8 Relats

52 Comentaris

16481 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Escriure i dibuixar sempre han sigut les meves afeccions, ja des de petita m'agradava llegir i quan alguna cosa m'afectava necessitava escriure en un paper els meus sentiments. Va ser però quan vaig llegir en Pere Calders que em vaig interessar molt pels contes, quantes coses s'arribaven a sintetitzar en una història curta...! Em vaig apuntar a un curs d'escriptura creativa i a partir de llavors vaig començar a escriure i ja no he parat.
He quedat finalista en diferents concursos de conte curt per adults, en "l'Elefant Torrat de narrativa en clau d'humor" de Reus, en "Les Millors pàgines " de Granollers, en el concurs literari "Narracions breus del Port d'Aiguadolç" de Sitges, en el "Premi Vent de Port" de Tremp i en el "Premi de narrativa curta per internet Tinet". He publicat alguns contes en dos llibres patrocinats per la Regidorai de Cultura del meu poble, i he guanyat un tercer premi en el concurs "Vet aquí un gat..." de literatura infantil organitzat per l'ajuntament de Montcada i Reixac.

La majoria dels meus contes tenen un fons irònic, intenten treure un somriure al lector, perquè penso que amb bon humor es poden superar els gran tràngols de la vida..