La brisa i el mar

Un relat de: Maria Clara Prat Roig

Era com el mar, igual d'imprevisible i canviant: podia ésser salvatge i brau o tendre i mans. Els seus cabells eren com les onades arrissades per una mica de ventijol i els seus ulls eren d'un blau tan intens que invitaven a submergir-s'hi. Tot ell feia olor de mar, els seus cabells, la seva pell, el seu alè... i la seva veu recordava la remor que fan les ones quan cau la tarda.
La seva pell era com la sorra de la platja, daurada i càlida, agradable al tacte. Era fàcil d'enamorar-se'n, però era difícil viure amb ell. No suportava lligams ni normes, per això no era totalment acceptat allà on vivia.
La gent que l'estimava, en el fons, envejaven el seu caràcter independent i lliure, els qui l'odiaven, justament era això el que no suportaven, ja que contínuament els recordava totes les seves limitacions.
Ningú no sabia d'on havia vingut, mai ho havia volgut explicar, era un altre dels seus misteris.
La seva casa era un vell veler de fusta, no podia ésser d'un altra manera, que estava ancorat en un racó del petit port de pescadors. No se sabia ben bé de que vivia. De vegades, feia petites feines per a gent del poble i cobrava uns diners. D'altres, sortia a pescar amb els amics que tenia i li pagaven amb espècies. A l'estiu, feia classes de vela per als turistes i també organitzava petites excursions amb el seu veler.
També li agradava pintar, sempre temes mariners, és clar. Amb sort, alguna vegada, havia vengut algun quadre. Ell deia que també escrivia, tot i que mai va deixar que ningú llegís els seus textos.
El seu veler estava impecable, els que havien tingut l'honor d'ésser convidats a visitar-lo, en quedaven gratament impressionats. Semblava estrany que una persona com ell ho tingués tot tan net i endreçat. Res estava fora de lloc, les fustes ben envernissades i els caps sempre enrotllats i posats al seu lloc.
Tractava al veler com si fos una persona i l'anomenava "el meu vell amic", potser era per això que en tenia tanta cura.
Ella va arribar una tarda d'estiu, com una brisa suau i fresca. Volia aprendre a navegar i ell, de seguida, va quedar-ne captivat. No sabia perquè, però, des del moment què la va veure, es va sentir atret per ella. Li va ensenyar a navegar i a estimar i li va anar despertant l'ànima salvatge que tenia dintre seu. Estaven totalment compenetrats, com la brisa i el mar, i en el fons a ell li feia por tanta felicitat.
L'estiu se'n va anar amb les primeres tempestes i les classes de vela es van acabar. Ella li va prometre que continuarien veient-se, però van anar passant els dies i no va aparèixer. Ell es pensava que es tornava boig, no sabia ni a on vivia ella ni a on anar a cercar-la. Havien viscut tan intensament aquells dies, tan aïllats de tot i de tothom, que ni tan sols havien parlat del seu passat, ni de les seves vides.
Estava com un mar enfurismat, enfadat amb tothom i amb si mateix, i es va aïllar completament al seu veler sense voler veure a ningú.
Un dia, que tornava d'una de tantes navegacions solitàries que feia, va veure una figura blanca al port. Es movia com fent-li senyals i de lluny no sabia distingir qui podia ésser. Amenaçava tempesta i havia decidit aquella tarda passar la nit al poble. A mida que s'aproximava anà distingint la figura del port: era ella.
Se li negaren els ulls de llàgrimes de tanta felicitat i quan arribà a terra va córrer a abraçar-la i a besar-la com si volgués recuperar el temps perdut. Ella també plorava i intentava entre sanglots explicar-li que havia passat, però no va tenir temps, doncs tota una munió de gent s'acostava com una onada gegant cap a on ells estaven.
Saltaren dins del veler, el desamarraren, i enduts pel fort vent que feia degut a la tempesta que s'acostava, ràpidament es feren a mar oberta. Com una closca de nou el vaixell pujava i baixava les grosses onades que hi havia. Des de la platja, el nuvi i tots els convidats cridaven com enfollits, fins que finalment desaparegueren horitzó enllà.
Al poble es va parlar d'ells durant molt de temps, sorgiren històries inversemblants, uns deien que si se n'havien anat a Amèrica, altres que si s'havien enfonsat degut a la mala mar, altres juraven haver-los vist pels voltants, la família d'ella no deien res, ni si havien rebut notícies o no, era com si la filla hagués mort. La família del nuvi abandonat eren els que més parlaven, com si inventant-se històries terribles traguessin la mala maror que portaven dins seu. El nuvi va marxar del poble, no podia suportar ni les bromes de mal gust dels amics ni les crítiques de la seva família doncs en el fons ell encara l'estimava.
Passaren els anys i ja ningú se'n recordava de la història, o si més no ja no era actualitat, no se'n parlava, fins que veieren entrar pel port el vell veler. El conegueren pel nom però no pel seu aspecte, estava deixat i descurat. Així que va córrer la veu molts anaren encuriosits a rebre'l. Ell portava el timó i el seu aspecte estava molt canviat. Les seves faccions s'havien tornat molt dures, i els seus ulls d'un blau intens abans ara semblaven el reflex d'un mar trist i fosc. Feu l'operació d'amarratge sense mirar a ningú, ni tan sols als vells amics.
Silenciós, un cop lligada l'embarcació va desaparèixer dins la cabina, al cap d'una estona un caparró petit, lluminós com el sol a l'estiu, va sorgir amb timidesa, uns ulls blaus i intensos escodrinyaren al seu voltant abans de sortir del tot. Era un nen d'uns sis anys, i pel seu aspecte era el seu fill, darrera seu va sortir ella amb un altre petit al coll. No semblava la mateixa, els anys li havien caigut a sobre com una llosa, i semblava més gran del que realment era. No esperava que tanta gent estigués pendent d'ells i nerviosa no sabia on mirar. Cada vegada hi havia més gent al port, tot el poble n'estava assabentat. Ell sortí altre cop de la cabina i els va ajudar a baixar sense fer cap comentari. Un cop a terra els abraçà amb força i els besà i sense mirar a ningú va tornar a pujar al vaixell, feu la maniobra de desamarrar i sortí del port mar enllà. Aquell dia, al contrari de quan havien fugit, el mar estava en calma, no corria ni una mica de vent i va tenir que posar el petit motor. Ella i els nens des del port se'l miraren mentre s'allunyava a poc a poc, fins i tot semblava que el vent no el deixés marxar.
Quan ja quasi no el veien, ella i els nens van agafar el camí de retorn a casa, no va parlar amb ningú ni va voler respondre cap pregunta, ni tan sols va contestar a la família del nuvi que havia abandonat i que la increpaven amb malesa. La seva mare l'estava esperant a la porta de casa, no havia volgut anar al port. També amb silenci i alegria continguda l'abraçà i entraren a dins.
Tots els curiosos que l'havien seguit es quedaren murmurant a fora, fent mil i una especulacions.

Aquells anys junts havien sigut una barreja de calmes i tempestats. S'estimaven però ella ja no suportava estar més al seu costat. Després de néixer el segon fill ho va decidir, volia tornar a casa. A ell li va doldre molt però finalment ho va entendre i ho va acceptar. Els primers anys havien sigut molt feliços, se sentien lliures i gaudien navegant. Quan va néixer el primer fill però tot ja va canviar, si bé els havia inundat de felicitat, la responsabilitat d'una criatura els hi va canviar molts hàbits. Vivien en el vaixell però ella no volia sortir del port, i ell se sentia com un peix en una peixera. Les discussions i mals humors eren constants i passaren una època molt dolenta. Quan el nen ja va créixer una mica , ella acceptà tornar a navegar, van passar una època molt bona fins que va tenir el segon fill. Llavors ella li plantejà viure a terra, agafar una casa davant del mar i que ell es busqués una feina, al menys fins que els nens es fessin una mica més grans. Ell trobà feina de pescador però no renuncià a viure al veler, per ell era la seva llar i volia que també fos la de tots. Però ell no era feliç, tot i que tenia el seu vaixell al port enyorava navegar com abans, sense ordres ni patrons, i fer el que volgués. Aquella situació el corsecava per dins i els mals humors van tornar. Les dimensions del veler havien quedat petites per a quatre persones, tot i que els nens eren petits hi havia manca d'espai i això feia que encara i hagués més tensió. No hi havia dia que no es discutissin per alguna cosa i va acabar essent la situació insuportable.
Ell se l'estimava a ella i als nens però no havia nascut per estar lligat i menys per fer una vida sedentària, se sentia asfixiat. Si al menys ella acceptés a navegar amb els nens i poder anar amunt i avall com abans feien...
Ella l'adorava, continuava estant molt enamorada d'ell però se sentia desbordada per la situació, dos nens petits en un espai tan reduït, ell estava moltes hores a fora i quan tornava tenia un mal humor difícil d'aguantar. Se sentia sola i sense cap ajuda i patia molt pels nens. Ell li havia proposat continuar com abans, anant de port en port però ella recordava alguna tempesta que havien passat quan estaven sols, amb el veler picant contra les onades, i com a dins eren com baldufes anant d'un cantó a l'altre. No volia ni imaginar-se la situació amb els nens, si al menys ell acceptés viure en una casa durant uns anys, mentre els nens fossin petits...
Finalment, un dia després d'una gran discussió ella li demanà tornar a casa.
Estaven lluny i trigaren setmanes en arribar, a més feien navegades curtes i si no estava el mar molt quiet no sortien. Aquells dies foren interminables, pràcticament ell no li deia res, tan sols lo imprescindible. Ella trucà a casa i li digué a sa mare que tornava. Ja l'havia trucat altres vegades, la primera va ser quan va néixer el primer fill, abans no s'havia atrevit a dir-li res, tenia por de que no volés parlar amb ella després del que va succeir el dia del casament. Tot i que l'havia perdonat no li agradava ell ni la
vida que portaven, no era això el que ella volia per la seva filla, sempre havia pensat que ell la va entabanar, ella era una noia jove i amb el cap ple de pardals mentre que ell ja era un home fet i dret, maleïa el dia que ella es va apuntar a classes per aprendre a navegar. Aquell home havia destruït la vida de la seva filla, d'ells i del promès.

Passaren els anys i ella va refer la seva vida al poble, els nens anaven creixent i a ella no li faltaren pretendents, però sempre els rebutjava doncs no deixava de pensar en ell. Encara que molt espaiades havia anat rebent cartes seves, dels diferents llocs a on estava, i ella li enviava fotografies dels nens. A aquests els hi deia que el pare era mariner i que per assumptes de feina estava lluny, però que algun dia tornaria. Cada cop les cartes eren més espaiades i al final no en varen arribar més, ella suposà el pitjor i amb els fills grans que ja feien la seva vida accedí a casar-se amb un antic pretendent. Era feliç, però cada dia quan passava prop del port sempre mirava si veia el vell veler, si ell havia tornat...
Ell havia voltat per tot el món, tenia les fotografies del fills i d'ella esgrogueïdes penjades dins de la cabina, sovint es preguntava si havia pres la millor opció, però quan recordava les discussions i mals moments pensava que havia sigut millor així, sinó potser haguessin acabat odiant-se. Li reconfortava rebre cartes d'ella i veure les fotografies dels nens com anaven creixent, però també li feien mal. Sentia que el seu lloc era estar al seu costat, però es veia incapaç de portar una vida sedentària. Així que poc a poc va deixar d'escriure i es preocupà tan sols de viure el present i no pensar en el passat. Com més passava el temps més irascible es tornava, i al no fer arrels en lloc tenia pocs amics. Feia estades curtes en els ports, tan sols anava a reposar provisions, lo just i necessari, solament se sentia feliç en el mar. El coneixien a molts llocs, però sabien poc d'ell i la seva vida. Així que el dia que es va posar malalt, es va sentir molt sol. Una pulmonia amb febre molt alta va fer que al final es decidís d'anar al metge que el va enviar directa a l'hospital. Havia sigut un home fort i sempre s'havia curat sol, aquesta vegada però la malaltia l'havia superat, ja no era jove i el cos no responia igual. A l'hospital entre aquelles parets blanques i sense cap cara coneguda se sentia indefens, i li feia terror acabà la seva vida allà. Va passar uns dies força dolents amb molta febre que li provocava molts malsons i neguits, i amb molta solitud. Això li feu reflexionar molt, ell que era un home solitari de mena, que passava dies en mig del mar no s'havia sentit mai sol, i ara rodejat de gent, metges i infermeres, si que se n'hi sentia. I va tornar a pensar en ella, que hauria sigut de la seva vida..., i en els seus fills, se'n recordarien d'ell?... Va sentir la necessitat de retrobar-los, al menys poder-los veure. Si s'hagués mort no s'hagués pogut acomiadar d'ells. Quan va sortir de l'hospital ho va tenir molt clar aniria a visitar-los, potser ells no voldrien saber res d'ell, era molt normal, va sortir de les seves vides quan ells eren molt petits, però i ella?... Potser al no rebre cap més carta havia refet la seva vida. No li volia fer mal, tan sols veure-la, potser per darrera vegada.
Va pujar al veler i agafà rumb cap a casa. Estava lluny i trigaria uns mesos, que li van servir per pensar que els hi diria quan els trobés cara a cara.

Es pensava que somiava aquell matí quan va passar davant del port i va veure el vell veler que entrava. No pot ser, es deia a sí mateixa, al mateix temps que desitjava que fos ell. Es va quedar clavada al terra, sense saber que fer, no sabia si corre per veure si ho era o si marxar com si no l'hagués vist. Finalment es va decidí i amb el cor bategant-li fort va anar a trobar-lo.
Ell la va reconèixer, tot i que havien passat molts anys, la seva manera de caminar era la mateixa i físicament no havia canviat molt, al menys de lluny. Durant tot el viatge de tornada havia estat preparant-se per la retrobada, havia estat pensant que diria, tenia les paraules apreses de memòria, però en aquell moment es va quedar mut. Sense deixar de mirar-la li va tirar el cap i ella com un acte reflexa el va agafar i el va ajudar a amarrar el vaixell com havia fet tantes vegades, com si no haguessin passat els anys. Quan ell baixà a terra s'abraçaren, i sense dir-se res, estigueren una bona estona. Tots dos ploraven sense saber si d'alegria o si de pena per haver estat tants anys separats. Els hi va costar començar a parlar, tenien masses preguntes que fer-se i masses explicacions que donar-se, finalment una vegada trencat el gel, ell la va invitar a pujar al vaixell i asseguts a dins la cabina amb una tassa de cafè a les mans anaren desgranant tots aquells anys de separació i alhora recordaren vells temps. Els hi passà l'estona volant i quedaren que ella parlaria amb els nois, i que si volien veure'l els portaria al port l'endemà al matí.
Ella tornà a casa com en un núvol, va pensar que seria millor no dir-li res al seu marit, al menys de moment. El poble s'havia fet gran i ja no era com abans que tothom es coneixia, si per casualitat algú li feia algun comentari llavors li explicaria.
Va parlar amb els fills i els hi ho va dir. El petit, que l'havia idealitzat, perquè no se'n recordava d'ell, tan sols en fotografies, va tenir molt d'interès en veure'l. Al gran li va costar més. Ell havia patit les desavinences de la parella, i s'havia sentit abandonat pel pare quan va marxar. També havia esperat ansiós les seves cartes, i que algun dia tornés. Saber que era viu i que havia deixat d'escriure per voluntat pròpia no perquè hagués mort li va saber molt de greu, si va acceptar a anar-lo a veure va ser per tirar-li en cara tot el que pensava d'ell.
La trobada primer va ser tensa però poc a poc es va anar relaxant. Ell va decidir quedar-se durant tot l'estiu, ara que havia retrobat la família volia gaudir-la. Sortí a navegar varies vegades amb els fills, amb ella però no era possible, els seu marit s'havia assabentat de la seva arribada i estava engelosit. Quan podia ella feia alguna escapada i l'anava a veure. Primer parlaven i prenien alguna tassa de cafè, però no trigaren a ser trobades d'amants, que semblava que volguessin recuperar els anys perduts. El marit d'ella cada dia sospitava més i ella patia d'enganyar-lo i fer-li mal, era una bona persona i ella se l'havia estimat fins a l'arribada d'ell, però era un amor diferent.
Finalment, una tarda tempestuosa, tingué una forta discussió amb el seu marit, l'havia seguit i la veié entrar en el veler, l'esperà fins que la va veure sortir arreglant-se els cabells i posant-se bé la faldilla. Ja no li va caldre res més, el que sospitava se li havia fet evident. Ella no li va negar res, de fet ja no suportava amagar-li més, li va ser com un descans. Va fer en una revolada la maleta i sortir corrents cap al port, ell la va veure de lluny i sospitant el que passava va començar a preparar el veler per partir, així que ella pujà al vaixell deixaren anar les amarres i es dirigiren cap a la sortida del port, un cop fora hissaren les veles i enduts pel fort vent es perderen mar enllà.




















Comentaris

  • "Enduts pel fort vent es perderen[Ofensiu]
    Romy Ros | 15-10-2009 | Valoració: 10

    mar enllà"...bonic final per una història d'amor tan passional i tempestuosa alhora. El mara i la brisa estàn fets l'un per l'altre, així que difícilment poden estar separats.
    Bonic relat, un plegat massa llarg pel meu gust, però m'ha agradat molt i he disfrutat llegint-ho.
    "Els qua van conèixer l'amor, quan l'amor s'allunya d'ells, porten una ferida de mort al cor" Ernest Hemmingway

  • Trajectes[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-05-2009

    Ja suposo que deus anar atabalada en les dates que estem i el que portes entre mans ( com va tot? espero que bé, que la feina et permeti un bon ritme de preparació i desitjo que no et posis nerviosa... ), així que no t'entretindré massa estona; només et deixo el comentari per si et servei de respir, en rebre'l i, d'alguna manera, t'anima.

    He llegit amb interès aquest relat llarg ple de trajectes, tant físics com personals, tant individuals com col·lectius, que suposen cerques, trobades i pèrdues... com qualsevol vida, de fet.

    Suposo que les dos paraules del títol representen a cadascun dels personatges protagonistes, al voltant dels quals es teixeix la història.
    Suposo també que l'entorn en què transcorre té alguna cosa a veure amb el fet de la localitat on tenia lloc el concurs, oi? M?ha semblat molt adient!

    Ara et deixo tornar a concentrar-te en el més prioritari i t'envio una abraçada plena de desitjos de bona sort,
    Unaquimera

  • M'ha agradat molt l'inici i.....[Ofensiu]
    Calderer | 20-05-2009


    ...el final. Em sembla que la part del mig es podria escurçar una mica, alleugerir-la que hi ha unes quantes repeticions.

    Pel que dius és un text que vas escriure fa 7 anys. Jo ara farà tres anys que escric, no m'imagino com deu ser retrobar-se amb un escrit tan "vell".

    Aconsegueixes transmetre molt bé el caràcter dels personatges, felicitats.

    Fixa't, però, que la prosa es pot millorar en petits detalls que la farien més àgil i amb més força. Per exemple intentant treure tots els possessius que es deixin...repetir el seu veler continuament quan no es parla de cap altre veler....o els seus ulls... Enel conjunt del conte hi ha narració i diversos moments en que apareixen els pensaments i sentiments dels personatges...penso que quedaria millor intentar la tècnicadel flux delpensament...redactar menys el pensament dels personatges, estructures molt senzilles, que faci salts....això també alleugeriria aquesta part central del relat.

    Has aprovat las opos o encara hi estàs ficada?

    Salutacions

    Lluís

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Clara Prat Roig

Maria Clara Prat Roig

8 Relats

52 Comentaris

16481 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Escriure i dibuixar sempre han sigut les meves afeccions, ja des de petita m'agradava llegir i quan alguna cosa m'afectava necessitava escriure en un paper els meus sentiments. Va ser però quan vaig llegir en Pere Calders que em vaig interessar molt pels contes, quantes coses s'arribaven a sintetitzar en una història curta...! Em vaig apuntar a un curs d'escriptura creativa i a partir de llavors vaig començar a escriure i ja no he parat.
He quedat finalista en diferents concursos de conte curt per adults, en "l'Elefant Torrat de narrativa en clau d'humor" de Reus, en "Les Millors pàgines " de Granollers, en el concurs literari "Narracions breus del Port d'Aiguadolç" de Sitges, en el "Premi Vent de Port" de Tremp i en el "Premi de narrativa curta per internet Tinet". He publicat alguns contes en dos llibres patrocinats per la Regidorai de Cultura del meu poble, i he guanyat un tercer premi en el concurs "Vet aquí un gat..." de literatura infantil organitzat per l'ajuntament de Montcada i Reixac.

La majoria dels meus contes tenen un fons irònic, intenten treure un somriure al lector, perquè penso que amb bon humor es poden superar els gran tràngols de la vida..