Desfici

DESFICI

Un dia qualsevol d'un hivern benigne, jo em trobava, fent temps, esperant una amiga amb qui havia concertat una trobada, emparat per uns porxos ben plantats per a protegir els vianants, mirant adés enlaire, adés l'entorn, dissimulant el meu desvagament, quan, malgrat la meva posició dempeus, ben aturat, que em permetia encobrir el retard que ja em començava a neguitejar, ensopegà amb mi un antic conegut amb qui m'havia unit una bona relació, un vellet a qui jo admirava per totes les seves virtuts i la seva capacitat d'explicar-me els arguments de les seves variades obres, de matemàtiques, de literatura i d'art.
-Perdoneu, senyor - em digué, sense ni tan sols aturar-se a mirar a qui havia envestit, seguint el seu camí. Jo, a qui en aquell moment sobrava el temps, el vaig seguir amb la vista, admirat de la manera com m'havia empentat i, especialment, de la manera com seguia caminant... si és que allò que feia es podia dir caminar. Cinc passes enllà, l'home era a terra.
M'hi vaig acostar de seguida per ajudar-lo i, amb la natural sorpresa, vaig comprovar que l'home havia perdut els sentits. Un vianant, que devia haver observat els fets, uní els seus esforços als meus per eixorivir-lo. La noia a qui jo estava esperant, arribà, i es reuní amb nosaltres.

L'home reaccionà vagament, mig obrí els ulls, i se'l sentí que, amb veu d'agonitzant, demanava, per favor, que el deixéssim morir tranquil...

Algú amb suposada autoritat intervingué, mirà l'home, esguardà la concurrència, que ja havia crescut, es tragué un mòbil de la butxaca, i demanà, cridant, una ambulància.
Ni jo sortia de la sorpresa, ni ningú sabia què fer.

-És el professor Perelló, un mestre en art - vaig comentar, com si el seu nom i el seu ofici haguéssin d'interessar algú. La munió de gent xiuxiuejava. Un dels curiosos hi digué la seva, ja que, segons explicà, era un entès en desvariejos, que en va dir "lipotímies" o quelcom de semblant. La joveneta de la meva espera, pretenia donar-me a entendre que jo havia de decidír anar-nos-en d'un cop, que ella no era pas allà, la noia, per a fer la rotllana, planyent un desvalgut.
Mentres, arribà una ambulància. Els seus servidors van complir bé amb la seva feina, i jo, obcecat amb la visió de l'accident d'aquell pobre home, vaig seguir tota l'operació d'aconduir-lo a dins de la cabina, i d'aposentar-lo per a fer el viatge cap a algun hospital. Potser sí que, alhora, la damisel.la a qui jo havia de galantejar, em va exigir d'abandonar el meu trist entreteniment, potser sí... Tanmateix, jo no la veig sentir, veient amb sorpresa que em trobava tot sol quan l'espectacle finalitzà..
L'accident em trasbalsà perquè aquell home era, per mi, la representació de moltes qualitats. I, un cop tot sol, vaig reaccionar contra de la meva indolència. ¡Havia de saber en què parava la malaurança del professor Perelló! Però, per no saber, ni sabia on l'havien atès...Vaig estar uns dies cercant -lo, fins que vaig arribar a saber-ho, i que l'havien donat d'alta immediatament, perquè no tenia res greu, van dir. Ara ja devia ser a casa seva. Vaig assabentar-me de la seva adreça, i allà em vaig dirigir.

M'atengué una dona de tipus rar, una estrangera de no sé on. Em digué, més aviat amb senyes que amb paraules, que l'home a qui ella atenia era al llit. Li vaig pregar, com vaig saber, que em conduís a la seva habitació, que volia parlar amb ell. I la dona estranya, sense més investigacions, m'indicà que la seguís. Vaig entrar a un dormitori, i allí jeia l'home, en situació de malalt de debò. Jo el vaig saludar, volent recordar-li qui era, i l'home somrigué benèvolament. Li vaig preguntar què li passava, i ell, com si hagués estat esperant aquesta pregunta, il.luminà les seves faccions, i a poc a poc, en veu molt baixa, m'anà explicant coses, monologant. I les recordo prou bé per intentar reproduir-les. Heus-les açí:

-Una vida que s'acaba, amic...
...Una vida més, viscuda intensament.
Va començar fa més de vuitanta anys per pura casualitat de la naturalesa, que fou un prodigi, com la del naixement de tot ésser vivent.
Produït el prodigi, es van donar les circumstàncies adients a la conservació de l'ésser viu i al seu desenvolupament. No es tractà d'una cèl.lula, sinó de milions de milions de cèl.lules especialitzades en la funció dels òrgans que havien de col.laborar per a constituir-me normalment, sense defectes, com a ésser viu representant normal de l'espècie.
Ara, ja molt tard, passats milers de dies des d'aquelles dades del prodigi, he contemplat, compungit, el seu curs.
I, amic meu, m'he adonat que en múltiples ocasions una sort extraordinària ha ajudat a la meva permanència en aquest món.
M'agradaria explicar-vos-en unes quantes perquè em comprengueu.

................................................
A Montserrat tot plora,
Tot plora d'ahir ençà,
Que allà a l'escolania
S'ha mort un escolà...
................................................
L'escolà era jo mateix. Tenia uns set o vuit anys, i havia de formar part de l'elenc que formava la "companyia" dels protagonistes de l'obreta que es deia "La mort de l'escolà", de la qual devia ésser l'autor el mateix director de l'escola en la que jo anava, el senyor Jaume, que devia confiar molt en les meves dots d'actor. Però jo, aquells dies, em vaig posar malalt, amb una tos que m'impedia fer l'espectacle. El dia abans de la representació, l'autor dels meus dies, ufanós de mi, va decidir curar-me amb un remei que uns amics seus li van recomanar. Ell mateix em va engiponar uns emplastres, un per sobre el pit i un altre per l'esquena, afaiçonats segons els sans consells dels savis consellers, i jo... al llit, a curar-me. Però ben aviat el dolor em va arribar tan intensament que vaig cridar la mare en demanda d'auxili. La mare, amb atreviment, va insinuar al pare que, potser, la cura era impròpia de la meva edat, o que potser em passava alguna cosa estranya. Jo plorava, la mare es desesperava en veure'm patir, i el pare, entossudit com a bon mitjancer de medicina, ordenà que jo seguís curant-me com ell havia ordenat. I vaig passar una nit esgarrifosa, acompanyada de planys i plors meus i de la mare. Fins que arribà el matí de la funció. I es procedí a descobrir el pit, que ja estava curat, ben segur, perquè la tos havia desaparegut.
Pobre nen! Pit i esquena s'exhibien com unes nafres sanguinolentes, en un espectacle fantasmagòric. Encara recordo els crits de la pobra mare i la meva postració. Del pare, curiosament, no en recordo la reacció. Però l'home s'afanyà a embenar-me i vestir-me per anar a fer la funció, car el protagonista no hi podia faltar!
El melodrama de l'escena no el puc contar perquè la meva memòria no hi arriba. Tan sols recordo que a mi, l'escolà que es moria, se m'enduien, en els assajos de l'obra, carregant-me sobre les espatlles de sis o vuit altres escolans i, en canvi, el dia de la funció em van dur agafat per les mans i els peus per a retirar-me de l'escena.
Sí que recordo, tanmateix, que jo vaig desaparèixer d'aquella i demés escenes durant un temps, i que vaig sentir dir que se m'havia salvat de miracle...
Un miracle...

Als onze anys, amb un germà de setze, un diumenge anàvem tots dos d'excursió. Jo era l'ajudant i el germà el director de la feina que havíem de fer: cercar i trobar uns fòssils, uns trilobites de final del paleozoic. Diria que es tractava d'uns cargols estranys que es trobaven pels volts de Montcada. Caminant, caminant fora via, ens trobàrem amb la necessitat de passar un riu per un pont de ferro. I no ens hi pensàrem pas gens. L'un darrera l'altre, trepitjant vies i travesses, anàrem fent. El pont era llarg, i sentírem el xiulet d'un tren que s'acostava. No teníem escapatòria. Ens posàrem a córrer cap endavant i poguérem finalment saltar de la via.
El tren ens passà immediatament pel costat.
-Hem filat ben prim -va dir el meu germà.
Jo vaig pensar en els prodigis que explicaven els "padres" en l'assignatura que es deia "religió"...
Un altre miracle...

I passaven anys, a poc a poc, com corresponia a la meva edat. Jo anava fent, sense empenta per a res, nascut taujà, - persona rústica, bonhomiosa, sense malícia- afermant-me en la bona fe, i aprofitant una rara qualitat en la qual sobresortia per sobre de la majoria de gent del meu entorn. Tenia una memòria admirable. El que llegia, sabia. Sense entendre-ho, o entenent-ho, tant li feia. Em deien que llegís un paper, i jo el llegia i ja me'l sabia. La cosa era estranya, però jo no l'hi trobava. Fins que un dia, més tard a la meva vida, vaig assistir a les classes universitàries d'un intel.lectual que es deia Torroja, que ensenyava Geometria Projectiva. Allà, ja el primer dia de classe, el professor em preguntà no recordo quina cosa, i jo la vaig contestar immediatament.
Ell, seguidament, em féu aquesta pregunta: "¿Per què?". Aquell "per què" em féu obrir els ulls per intentar desxifrar allò que sabia que sabia, però que no entenia. Una bona lliçó que em va servir per sempre més.

I va arribar la guerra civil. I jo, amic Esquitx, vaig ser dels dissortats a qui ens van donar el nom dels de la "lleva del biberó". Sí... Va arribar la guerra... i jo hi vaig ser... Els primers mesos, vaig fer el paper que
m pertocava: el d'un noi de setze anys contemplant coses que no entenia, escoltant patriotes i facciosos, i assistint com a passiu espectador a una lluita desesperada dels bons contra els dolents, no essent bons tots els bons, ni dolents tots els dolents, sinó ambdues coses alhora els de tots dos bàndols,
perquè per damunt de tot eren éssers humans, amb llurs flaqueses, llurs passions i llurs fanatismes, predominant llur egoïsme i llur manca de pietat... Sobre tot en alguns exemplars, perquè quan a la natura li dona per fer coses grosses i dolentes, a fe que s'hii llueix... I tot això ho vaig deduir abans de saber raonar sobre el ¿perquè? que més tard m'ensenyà el meu professor Torroja.

Jo, més janot que altra cosa,en començar la nostra guerra m'assabentava dels fets que em deien que havia de saber.Però quan sonaven les sirenes d'alarma, pujava al terrat de casa per a veure com arribaven els bombarders de Mallorca per a descarregar a sobre nostre les bombes que ens dedicaven els italians que ajudaven als sublevats, i pensava que hi havia molts morts arreu, però que era difícil que nosaltres - la família i els veïns- fossim triats en el sorteig de la mort.

Tanmateix, arribà un dia que les bombes arrasaren el meu barri, amb morts i ferits a balquena, la major part coneguts meus de sempre... El miracle -un altre- fou que un tros d'alguna bomba no fes blanc en la meva persona, ni en ningú de la meva família.

-Em penso que hauríeu de descansar, senyor...

-No em canso pas... Parlant a poc a poc, el recordar no cansa... descansa... ¿Què fan els vells, sinó, quan conversen amb vós? Recorden... No pensen, que això els cansaria. Recorden... Així es distreuen perquè ells són els protagonistes, i semblen els herois dels contes que expliquen...

De sobte, l'home tancà els ulls i semblà que havia sofert algun desmai, o col.lapse, o tropell... Vaig cridar-lo inútilment. La dona que m'havia obert la porta sentí els meus treballs, i s'acostà. Mirà el seu pacient, em mirà a mi, i va articular algun mot semblant a "na.a..." Què podia fer, jo? No ho sabia pas. La dona no servia per a dialogar, i havent dit "na.a..." crec que es podia haver entès que tot s'arreglaria.
Vaig sortir de la casa sense altra intenció que tornar-hi l'endemà.

I hi vaig tornà. I l'home, com si no haguéssim tingut cap interrupció, seguí explicant-me tranquil.la-ment la seva vida, tan fresc com si res no li passés... Tot i estirat al llit, està clar...

-M'alegro de reveure-us, Esquitx. Ahir us en vau anar deixant-me amb la paraula a la boca. Us devíeu pensar que tenia alguna cosa estranya... I no..., és que perdo, de sobte, el coneixement, però el recupero aviat... Us anava dient, doncs, que em van mobilitzar, sabeu, als divuit anys, posant-me a un equip de "metralladores"... Devien pensar que tenia bona punteria, tan enze que semblava... I al front vaig estar vàries vegades a punt d'ésser tralladat de la vida a la mort... Si us ho pogués explicar... No, no... Us en faig la gràcia, per brevetat, sabeu...
Perquè en els dies de la guerra, tothom es troba al caire de l'abisme, i depèn molt de la sort el sortir-se'n o no. Tanmateix, sense comprendre per què. Perquè a part dels interessats en l'ofici d'aprofitar els daltabaixos socials, la meitat dels que es troben en l'embolic hi pedran bous i esquelles, mentre l'altre meitat se'n sortirà més o menys bé, més aviat menys que més. Per què, doncs, tantes i tantes guerres? Per què els dolents de debò arriben a ser tan dolents? I per què els bons de debò arriben a ser tan infeliços?
La guerra és una animalada per a quasi tothom, excepte pels vividors amb sort...
Jo vaig acabar la guerra sense més lesions que les del cervell, que se'm va enterbolí de tant no pensar... Em van fer patir anys i panys els vencedors, però me'n vaig sortir, com podeu veure. Malgrat els bombardejos que la meva unitat va patir, malgrat la metralla que ens van servir, i malgrat haver estat delmats en dues ocasions...
Bé.. Però no és d'això del què us volia parlar, sinó de les vegades que el fat m'ha ajudat a sobreviure dels meus tràngols... guerra apart...
Quan per exemple, un metge em va intervenir d'unes varices de la cama, l'anestesista em va posar una iinjecció a l'espinada, i com que encara -segons diuen que jo vaig afirmar- em sentia dels dolors de la intervenció, em duplicà la dosi... i quasi m'hi quedo. Un miracle més...

A l'Escola d'Arts vaig aprendre l'art de fumar, i durants uns anys vaig anar fent l'imbecil amb el cigarret a la boca, fins que vingué l'infart, i tres anys després una angina de pit que m'impossibilità de moure'm... M'intervingueren quan s'iniciaven les operacions dels "by-passos" i em substituïren una o dues o tres coronàries per uns trossets de venes de la meva cama.. -..." Tranquil durant cinc anys, senyor, -em van dir els metges- que li hem allargat la vida, ja ho veu... si no torna a fumar, està clar...". I vaig renéixer- un altre miracle- per uns anys més, sense més ambició que el treball per entretenir-me filosofant i seguir vivint...

Fins que arribaren problemes petits que s'anaren fent grans, i que un dia em corroboraren que "els bay-passos" no són bons per a sempre més. Tornaren els mals-de-cor, i arribaren fibril.lacionss, i noves medicacions... i jo seguint sense fer-ne cas, treballant, que el treball és vida...

Però arribà una embòlia, que no m'espantà perquè la consciència segueix els dictats dels seus poders, i limità la meva capacitat de comprensió. Els metges pogueren amb ella... -amb elles, millor dit, perquè foren tres o quatre les embòlies que se succeïren en aquella hora tràgica- i malgrat el perill de les lesions que podien comportar, em van refer i tornar a la normalitat... Aquest és el meu secret, amic: la recuperació que segueix als esculls que imposa la naturalesa al meu caminar per la vida... Els miracles que m'emparen...

Un any després m'arribà un col.lapse que semblà definitiu: una aturada cardio-respiratòria. I, precisament, tot arribant a la clínica per a visitar-me rutinàriament.... Em pogueren atendre i salvar-me, una altra vegada, del fat que lluita contra mi... Amb un altre miracle acompanyat de màquina, aquesta vegada...

Des d'aleshores, recuperat a estones, vaig fent, i sofrint tropells accidentals que limiten la meva personalitat durant unes hores, de les quals espontàniament em refaig, ja, sense intervenció mèdica.... Misteris de la meva subsistência, que em recorden també, d'altra banda, els riscs sortejats conduïnt el meu cotxe per les carreteres, dels quals, malgrat les contingències adverses que es presentaren sovint, vaig eixir, sempre, indemne i victoriós... Set o vuit miracles més... ho podeu ben creure, degut a l'excés de velocitat amb la que disfrutava, afrontant perills i gaudint de les emocions que sortejava...

El meu desfici és, doncs, viure una vida sense poder viure-la plenament, considerant que és una vida que es perllonga màgicament, sense més futur que la incògnita del final. I això no és vida... Per això demano que se'm deixi en pau quan torna algun dels meus tropells. La vida, amic, és quelcom més que estar pendent de la propia salut. La vida implica somnis de futur i no, en absolut, dubtes de subsistència i preocupacions per la salut d'un mateix...

L'home callà, féu un profond suspir i, abaixant els ulls a poc a poc fins a tancar-los, semblà ajocar-se amb comoditat. Jo no el vaig voler molestar més.
Complint els seus desitjos, vaig allunyar-me de l'espona del seu llit, sortint a fora. Al carrer em semblà retornar a la vida sensata que és la normalitat, feta de prejudicis, preocupacions i anhels.

Ignoro com succeí el final de la vida de qui fou un gran home: l'artista, matemàtic i filòsof : el Professor Perelló. D'ell en conservo alguns assajos filosófics. Els haig de rellegir. D'ell en recordo encara, amb precisió, les seves tres conclusions:" En el nostre món hi sobren els Estats, les Religions i els Fanatismes". Una tendència ben marcada cap a les afirmacions de Bertrand Russell sobre Déu, sobre la Immortalitat i el nostre Lliure albir. I ben apropada a les il.lusions d'Espinosa.

-o-