Dèries impuntuals

Un relat de: Cris Pradillo
Córrer s'ha convertit en la meva filosofia de vida. M'he estat autoobservant i m'he adonat que sempre estic corrent alguns cops amb una justificació, d'altres per simple instint, per pur costum, sí senyors sí, visc corrent. Tal vegada aquesta mena d'hàbit que s'ha instaurat en la meva vida es deu a que en un moment tebi de la meva infància, quan començava a fer ús de la raó, influïda per les pressions ambientals d'una mare que sempre volia arribar puntual, vaig decidir que la impuntualitat es convertiria en una part de mi, que no seria una esclava d'aquells minuts, d'aquells rellotges. I ara, clar, he de córrer per no arribar tard.

No es pensin que ser impuntual és tan banal com sembla; saben? És cert que es agradable gaudir dels instants de més perduts entre els darrers acords de la teva cançó o tornar enrere un minut per tenir la seguretat de que has tancat amb clau. Però, a vegades, aquesta impuntualitat s'apodera de tu en tots els àmbits de la teva vida; m'he perdut entre uns adéus massa llargs que m'allunyaven del pas del temps; m'he perdut allargant mirades buides, records trencats, somriures planers... I ara em sembla que arrib tard, una mica tard. Faig tard però corr, no es creguin que segueixo aturada pensant en les musaranyes d’un ahir que sense adonar-me’n s'ha tornat massa llunyà. M'afany, i no perd l'esperança de que el tren que vull agafar segueixi allà atura't, que en aquella estació tampoc importin gaire els rellotges. Tal vegada el tren s'ho repensa; tal vegada el conductor està indecís sobre el seu pròxim destí, tal vegada també confia en que arribi algú que s'ha endarrerit, o, tal vegada, ja hagi marxat... Sigui com sigui, seguirem corrent, perquè ja els hi he dit abans sóc una experta amb això de córrer i sempre queda l'esperança de que el temps tampoc sigui tan important.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer