Deixar-lo

Et fa mal el cor?
Una pregunta estúpida, sempre la mateixa pregunta.
La resposta hauria d'esperar unes quantes dècades més.
-Estàs bé?
Assentir, mai respondre amb una paraula.
-Estàs pàl·lida.
Un xiuxiueig a l'orella, dolç, tímid, i és clar, sense sentiment real.
-Marxo a casa. - recorda, has de ser tallant, intransigent.
-De debò que estàs bé?
-Sobreviuré. - freda, distant, no ho oblidis.
-Però...
-Marxo.
Camina, no miris mai enrera. Recorda que si es creuen les vostres mirades començaràs a defallir, recorda que no ha de guanyar, no pot veure't plorar.
-Vols que et porti a casa?
Si t'agafa no et giris, no t'atreveixis a fer-ho, veuries els seus ulls i el sentiment de culpa.
-No hauries d'anar amb moto.
Les llàgrimes no podran baixar per les teves galtes fins a estar lluny d'ell, recorda, no pot veure't caure als seus peus.
-No em fa res portar-te.
L'amor és l'amor, l'orgull és l'orgull, no pots perdre dues coses en un mateix dia.
Si no et deixa marxar, respira profundament i alça els ulls fins a observar-lo completament. Estigues calmada, mira'l, estudia'l i somriu.
-Tornaré a casa caminant. Tinc ganes de passejar. - recorda, distant, molt distant.
I marxa.
Quan arribis a casa entra dins la teva habitació, agafa tot el que et recordi a ell i amuntega-ho. Demà ho cremaràs.
Després tanca't al bany, mira't al mirall i, ara sí, pots deixar que baixi'n les llàgrimes i caure en el forat negre en que s'ha transforma't el teu cor.